L’argument:
El George té una connexió especial amb la vida desprès de la mort. A l’altra banda del món, la Marie és una periodista que va sobreviure al tsunami asiàtic, i el Marcus perd a algú molt especial. L’anècdota:
De nou, Steven Spielberg torna a ser productor executiu d’una pel·lícula de Clint Eastwood. Encara que no fa cap funció en el film, els efectes especials són indirectament mèrits seus. 
Diagnòstic:
Proposta i raonament sobre el que Clint Eastwood creu que hi ha després de la mort. La seva nova pel·lícula s’allunya del seu estil cinematogràfic habitual, i s’endinsa dins el ferragós i complicat camp espiritual del que passa una vegada ens morim. I el resultat de tot plegat és curiós. Les dificultats que ofereix la temàtica i els peus de plom amb que la tracta, fan que en cap moment la pel·lícula arribi a ser polèmica ni ofengui a l’espectador, oferint una visió molt àmplia del que pot passar una vegada ens morim. Però com a contrapartida, ens trobem amb producte força buit. A més, el fet d’entrecreuar tres històries no li juga pas a favor. Encara que els personatges està ben desenvolupats, tenint en compte el format entrecreuat de la història, els canvis d’un a un altre s’arriben a fer mortals. Ni Eastwood pot combatre una irregularitat entre històries i ritmes que arriba a ser “mortal”. Amb tot, queden 120 minuts massa dilatats pel contingut en sí de la pel·lícula. 
Efectes secundaris:
Totalment aliè a les altres pel·lícules de de Clint Eastwood. Només per a fans del director. Absteniu-vos els que no li sigueu molt afí o directament no us agradi. 
