L’argument:
El Kevin Flynn porta més de 25 anys desaparegut. El seu fill segueix una pista per trobar-lo i acaba en el futurista i cibernètic món de TRON. L’anècdota:
‘Tron’ (1982) va ser una de les primeres pel·lícules en utilitzar imatges generades per ordinador. La revolució visual, però, no va anar acompanyada d’èxit a la taquilla. Principalment, perquè comprendre què és Internet 10 anys abans de que s’inventi devia ser realment complicat. 
Diagnòstic:
Per a tots aquells que vulguin fer una segona part/remake/readaptar un títol dels 80, que mirin ‘TRON: Legacy’. Encara que la pel·lícula ens mostra un univers visualment renovat i modernitzat als temps que corren, tot el seu contingut –argument, personatges, ritme- és el que hagués tingut una seqüela de ‘TRON’ si s’hagués realitzat anys després de l’original. Diàlegs buits que freguen l’absurd, la banalitat heroica o un ritme pausat pel qual estem (mal) acostumats avui en dia a veure en els blockbusters, són algunes de les característiques d’aquesta genialitat que no perd la genuïnitat de la seva antecessora ni 28 anys després. A més, manté “errors” de la primera com l’incomprensible llenguatge cibernètic –que és gairebé tot-. Per tot això, ‘TRON: Legacy’ és un dels millors divertiments i viatges que s’han fet al passat i en els que no s’ha mort en l’intent. 
Efectes secundaris:
No és ‘Transformers’. Que ningú s’esperi una ràfega constant, incessant i aclaparadora d’imatges coloristes i acció durant 120 minuts. Deixem-ho en 60. 
