L’argument:
Rebecca Bloomwood és una noia amb grans deutes provocats per la seva afició a les compres. Somnia amb treballar a la seva revista de moda preferida, però no troba la manera fins que irònicament aconsegueix una feina com a columnista en una revista econòmica publicada per la mateixa companyia.
L’anècdota:
Aquesta adaptació de la novel·la de Sophie Kinsella comparteix ADN amb Sexo en NY i El Diablo viste de Prada. En concret, la ciutat dels gratacels, el món de les revistes de moda i, sobretot, l’estrafolària dissenyadora de vestuari Patricia Field.
Diagnòstic:La història té tots els ingredients de les comèdies romàntiques ambientades al món de la moda. Vistosos conjunts de roba, protagonista divertida, noi guapo i una sèrie d’entrebancs que eviten el final feliç. En aquest cas, la pel·lícula passa bé però amb un parell de punts a destacar. En la banda negativa, el balanç entre pretès realisme i comèdia histriònica no acaba d’estar aconseguit, potser perquè l’actriu protagonista, Isla Fisher, s’apunta massa ràpid a l’exageració provocant un cert “grinyol”. En el costat posititu, la “personalització” de l’addicció de la noia és bastant original i destaca en aquesta trama una mica massa previsible.Efectes secundaris:
Farà replantejar la importància dels objectes materials però, inevitablement, provocarà també ganes d’anar a disfrutar de les botigues de roba igual que la protagonista. Un divertiment que passa bé.
