La segona obra de l’actual temporada del Teatre Monumental es va poder veure diumenge dia 9. Prové del darrer Festival Grec i pel juliol es va estrenar a la sala petita del Teatre Lliure de Montjuïc. És ‘Abans que es faci fosc’. Escrita per la londinenca Hattie Naylor, la seva adaptació catalana l’ha dirigit Pep Pla i Míriam Iscla n’és la promotora i qui la protagonitza en solitari.
Naylor, autora d’un nombre important de peces teatrals, guions radiofònics i relats curts, és considerada per la crítica com una de les dramaturgues experimentals més interessants del panorama britànic del moment. A Catalunya se la coneix sobretot pel seu monòleg ‘Ivan i els gossos’, el títol que també li ha reportat més notorietat arreu. El Teatre Lliure el va produir a finals de 2012 amb direcció de Pau Carrió i una interpretació memorable de Pol López. El públic mataroní en pot donar fe per la representació feta un any més tard a la nau de Can Gassol.
Afectació ocular
‘Abans que es faci fosc’ mostra el dia a dia de l’Anna, una astrònoma que treballa en un planetari i és entusiasta divulgadora dels fonaments de l’univers i de les seves magnituds i dades més recòndites. La seva condició de mare soltera, amb una filla de sis anys que es diu Maria, fa que visqui amb especial angoixa l’evidència d’una malaltia degenerativa amb pèrdua creixent de la visió fins a la ceguesa total. Malgrat el coratge amb què afronta interiorment aquesta evolució de les seves limitacions, no pot evitar ni la ràbia, ni el patiment ni les pors, sobretot per com quedarà afectada la seva relació futura amb la Maria.
Així Hattie Naylor construeix una metàfora que ve a ser la idea central de l’obra. És el paral·lelisme entre de la pèrdua sensitiva de la llum que l’Anna va patint i la progressiva extinció de l’esplendor de les estrelles que ella mateixa explica en la seva activitat professional, com a fruit de la contínua transformació del cosmos.
Debilitat
L’inconvenient del relat, però, és que té massa dissertació i poc recorregut dramàtic. Malgrat la considerable dosi d’esforç i el bon ofici que hi posa Míriam Iscla, la funció flaqueja i el ritme ho pateix. Tampoc el seguit de projeccions, les veus en off, les converses telefòniques, la plataforma rotatòria que evoca el moviment astral, l’utillatge polivalent o els objectes que semblen despenjar-se del firmament, que són els complements escènics que s’ha procurat Pep Pla, no poden arribar a compensar la debilitat essencial de què peca el conjunt de la trama. Decididament, ‘Abans que es faci fosc’ no és ‘Ivan i els gossos’.
