Tirant a desolador és veure una sala com el Clap, en aquelles ocasions ple i rendit, quan rep un grup que no ho mereix amb 30 persones, comptades una a una. Els va passar als pobres de Costo Rico que van agafar-s’ho com van poder i és que si bé deu ser un revés important que s’alci la cortina i no hi trobis ni la totalitat de la família, venien a fer feina i la van fer molt dignament. Presentaven el nou disc ‘Colorin Colorao’, una evolució lògica, un pas més, endavant i ferm, en la trajectòria d’un grup que sempre ha deixat anar un rastre i una olor a gran formació que mai acaba de cristal·litzar en el replè món del mestissatge musical barceloní. Realment va ser un concert bo, sense excessos però amb una proposta treballada i resultona. Però l’inhòspit del ciment clapero es va imposar i va refredar la nit, tot i els intents dels artistes.Costo Rico van debutar amb ‘El Patio’, ja fa anys, i les cinc cançons d’aquell primer disc van tornar a sonar provocant l’alegria del qui té la deformació d’exaltar l’antic per sobre del nou. Però, molta atenció, que els de Costo Rico, com manen els temps que corren, s’estan actualitzant en base a partir del reggae per anar arribant. Van atrevir-se més que en altres temps amb el funky i la rumbeta bona, i pels amants de la normalització, van mostrar-se ben desenfrenats a l’hora de cantar en català, una de les grans crítiques dels que sempre ataquen per la mateixa tangent.Aquí hi ha un problemaL’actuació va evolucionar, amb punts àlgids en temes com ‘Canción de Batalla’ o amb una sort de cançó de bressol accelerada d’interès notable. Mentre s’esgotava l’hora i mitja de música davant la curta però animada audiència, un es preguntava de quin mal peca el Clap quan de tant en tant pateix aquests concerts de quatre gats o què no tindrà Costo Rico, madurs i potents en l’aspecte musical, que sí que tinguin D’Callaos o Canteca de Macao, per dir-ne dos dels grups que, per un estil, van tocats per la vara de l’èxit. La pregunta va quedar en la retòrica, mentre els 30 aplaudien el darrer tema dels catalans. 30 persones i un bon concert
Costo Rico tasta la pitjor de les tradicions del Clap
Tirant a desolador és veure una sala com el Clap, en aquelles ocasions ple i rendit, quan rep un grup que no ho mereix amb 30 persones, comptades una a una. Els va passar als pobres de Costo Rico que van agafar-s’ho com van poder i és que si bé deu ser un revés important que s’alci la cortina i no hi trobis ni la totalitat de la família, venien a fer feina i la van fer molt dignament. Presentaven el nou disc ‘Colorin Colorao’, una evolució lògica, un pas més, endavant i ferm, en la trajectòria d’un grup que sempre ha deixat anar un rastre i una olor a gran formació que mai acaba de cristal·litzar en el replè món del mestissatge musical barceloní. Realment va ser un concert bo, sense excessos però amb una proposta treballada i resultona. Però l’inhòspit del ciment clapero es va imposar i va refredar la nit, tot i els intents dels artistes.Costo Rico van debutar amb ‘El Patio’, ja fa anys, i les cinc cançons d’aquell primer disc van tornar a sonar provocant l’alegria del qui té la deformació d’exaltar l’antic per sobre del nou. Però, molta atenció, que els de Costo Rico, com manen els temps que corren, s’estan actualitzant en base a partir del reggae per anar arribant. Van atrevir-se més que en altres temps amb el funky i la rumbeta bona, i pels amants de la normalització, van mostrar-se ben desenfrenats a l’hora de cantar en català, una de les grans crítiques dels que sempre ataquen per la mateixa tangent.Aquí hi ha un problemaL’actuació va evolucionar, amb punts àlgids en temes com ‘Canción de Batalla’ o amb una sort de cançó de bressol accelerada d’interès notable. Mentre s’esgotava l’hora i mitja de música davant la curta però animada audiència, un es preguntava de quin mal peca el Clap quan de tant en tant pateix aquests concerts de quatre gats o què no tindrà Costo Rico, madurs i potents en l’aspecte musical, que sí que tinguin D’Callaos o Canteca de Macao, per dir-ne dos dels grups que, per un estil, van tocats per la vara de l’èxit. La pregunta va quedar en la retòrica, mentre els 30 aplaudien el darrer tema dels catalans. 
