La Sala d'Argentona programa aquest dissabte l'espectacle Cabareta, de Bárbara Granados i Maria Molins sota la direcció de Joan Maria Segura. L'obra de cabaret en clau femenina busca recuperar l'esperit de la Barcelona canalla dels anys 20 i 30 fins a l'actualitat. Cabareta es presenta com un homenatge a Maria Aurèlia Capmany, Guillermina Motta, Núria Feliu, Mary Sampere, Ángel Pavlosky i a El Molino. El muntatge "no convencional", "crític", "poètic" i "còmic" demana als espectadors que es perdin "en el caos" i es deixin sorprendre.
El Tot et porta a la Sala
Sortegem una entrada doble per l'espectacle CabaretA a través de la nostra pàgina de Facebook
Al llarg de la funció s'aborden diversitat de temes a través de "petites càpsules" com són l'actualitat política i social del país, la Barcelona de la República, la intolerància i la diversitat sexual, el sentit de la vida o el paper de la dona. A banda de Granados i Molins, completen el repartiment Miquel Malirach i els músics Dick Them i Jordi Morales.
El director de Cabareta, Joan Maria Segura Bernadas, assegura que la producció conté escenes "típiques del cabaret amb molta crítica i amb una essència gamberra" barrejades amb moments "més poètics". "El contrast del crític amb el poètic està arrebossat amb humor", avança. Segura explica que el muntatge també es va confeccionar durant els assajos i ofereix una estructura consolidada amb petits fragments dinàmics. Segons ell, hi ha una càpsula en què apareix una operadora telefònica que rep trucades de polítics catalans i espanyols i ella els aconsella. "Aquest gag, que s'actualitza cada dia, ens permet estar lligats a l'actualitat", celebra. Es tracta del número "A ver si cuela, ¿dígame?" inspirat en Miguel Gila.
Cabareta arrenca amb "Ai senyor", una escena en què s'endinsen a la Barcelona canalla dels anys 20 i 30 a través d'una noia que arriba a Barcelona. Aquesta noia tindrà moltes picors i, per això, descobrirà la vida fàcil. Continua amb altres escenes com "La cigala i la formiga", en què amb contes infantils denuncien el "menyspreu" de la classe política cap a la cultura. D'altra banda, també destaca "Tòxica", que parla de la gent tòxica sense escrúpols; "Els armaris", que denuncia la intolerància a la diversitat en la tendència sexual i el gènere, i "Mare", una autocrítica sobre el procés català, o "La Paquita", que fa visibles les dones que no van poder estudiar una carrera i es van dedicar a la família.
