L’ambient del Clap el dijous a la nit és, generalment, distès i tranquil, alguns concerts l’alteren lleument, però quan és Sapo l’artista que puja a l’escenari els elements canvien i quatre músics revolucionen cel i terra des de la tarima de la sala petita.
Els Sapo tornaven a Mataró el passat dijous 15 i ho feien després de treure al mercat el seu segon disc “Pastanaga” amb el qual segellen una evolució musical subtil però important que els desmarca, sense perdre els orígens, d’aquella orgue de gats que algun dia van ser. La veritat és que Sapo sona molt i molt bé i això ho aconsegueix gràcies a quatre monstres de la música, que aconsegueixen fer vibrar de valent i que transmeten energia pel quatre costats.
Van avisar a mig concert que estaven de pretemporada —després d’una llarga aturada per enregistrar el seu segon disc–, i potser per això en van portar una de freda i una de calenta. Se’ls notava una certa descoordinació en alguns temes però, per altra banda, els que hi eren es poden sentir privilegiats de veure els primers passos de la formació en nous terreny com el rapeig del seu cantant, melodies més punk i evolucions vàries del seu metal tan “guitarrero” que els va portar a ser coneguts pel gran públic amb cançons com “Jols”.
Bogeria a la veu
La cort dels Sapo continua estant comandada pel seu cantant esbojarrat que fa un duo terrible amb el guitarrista, les veus del qual constitueixen un dels actius més importants de la banda. Però per sobre de tot destaca la qualitat i potència desmesurada de veu del cantant i, sobretot, la seva polivalència dalt l’escenari. Aquesta vegada, els Sapo no van pujar a la barra del Clap ni es van “desbarrar” tant com en la seva anterior visita al Clap, però el que sí van fer va ser no parar de saltar, ballar, ajupir-se i no parar quiets tot traient petroli del diminut escenari.
Musicalment van tirar principalment del nou disc tot i que no van oblidar temes antics. Com a novetats, cal destacar el rapeig a Eduardo i una versió punk d’un tema de Los Ramones. Tornant a un estil més pur, el del rock sapístic, cal destacar la sempre divertida i potent Mazinger Z –en la que el cantant va destrossar-se literalment les cordes vocals–, Madelmans o El més alt. Va trobar-se a faltar Sapo, el tema amb què van embogir en la seva anterior visita, i cal remarcar que el bis va ser una versió d’un tema mític dels Red Hot Chilli Peppers, Give it Away.
Les lletres, ja és sabut, tenen un estil infantil i desenganyat que fan d’elles el principal al·licient del grup, junt amb la seva música. Si al contingut infantil li sumem l’adolescent esperit del grup, l’adulta maduresa que ha sabut patir la seva música i la intemporal bogeria que afecta els seus components, el resultat són els Sapo, amb el seu estil de vida, de música i de fer que només té un adjectiu possible “Món Sapísitc”. Fins la propera... seeee!
