L’etimologia és una disciplina que demana certa tirada a la fantasia, per això el filòleg, a més d’interès, tenacitat, formació i intuïció, ha de tenir inventiva. Quan llegeixes que el terme galifardeu “és una alteració de l’antic galavardeu per influx de galifa, variant de califa, derivat de l’occità galavard, ‘home malforjat’, potser regressiu de galavardina, al seu torn variant de gavardina”, no pots evitar de pensar que l’etimòleg que va establir aquest origen, a més de poliglot, devia ser un gran lector… de Jules Verne.
I això no passa només amb mots rebuscats com aquest; paraules tan corrents com ara farsa, escacs o sainet també han traçat giragonses de significat tan rebuscades que no les reprodueixo per no marejar-vos. Però això són excepcions. La majoria de les etimologies misterioses, que els especialistes encara no han sabut establir amb certesa, es resumeixen amb un potser: “boig [d’origen incert, probablement d’un preromà *baudius]” o “pantalla [segurament alteració de ventalla per influx de pàmpol]”. D’entre els molts termes que ens han arribat de l’italià (piano, camerino, xerinola…), un dels menys usats és fiasco. Fins i tot hi ha qui es pensa que és un castellanisme. Però fiasco, que en català vol dir el que sembla, al principi per als italians era allò que nosaltres coneixem per flascó, una ampolleta petita, especialment d’ús medicinal.
Al seu torn, aquest terme procedia de la llengua gòtica, d’un mot (flaskô) que designava la funda de vímet que protegia una ampolla de vidre. I aquí entra en joc la fantasia del lingüista: com es passa de la idea de contenidor, o de protecció del contenidor, a la de fracàs o enganyifa? Potser hi té a veure, per exemple, una empresa que fabricava vidre tan dolent que totes les ampolles se li trencaven? O era més aviat una farmàcia, que despatxava fioles embolicades i quan el client arribava a casa descobria que eren mig buides? No ho sabem. Ara com ara, només podem estar segurs que la garrafa del pacte fiscal que aviat enviarem a Madrid ens tornarà pràcticament buida, com ja va passar amb l’Estatut estossinat pel tribunal dit constitucional. O que ens la canviaran per una altra que abans i tot d’intentar obrir-la es farà a miques, igual que les mil promeses que ens hem fet tips de sentir o els deutes que sempre són a punt de saldar.
És el que passa quan tractes amb proveïdors que tenen l’estafa per sistema. Per això, intentar pactar amb gent així és perdre el temps. Quan un fabricant no treballa bé, el client té una sortida més fàcil: canviar de producte. Bon estiu a tothom.
