O Jarbanzo Negro, uns altres gallecs descuidats

Segurament el destí els va fer una mala passada, però quan O Jarbanzo Negro, un grup format per gallecs i alemanys, va tocar al Clap el divendres passat no s’haguessin imaginat mai que tindrien tant poca entrada. Amb prou feines un centenar de persones es van presenciar al concert d’aquesta banda pop-folk galeica.

Segons els mateixos responsables del Clap, aquest grup prou conegut en l’escena musical catalana i una proposta interessant, van patir els efectes eixordadors del concert sorpresa de Manu Chao, que va eclipsar la propaganda del concert del divendres i l’assistència al mateix, en detriment del de dissabte.

Tot i la poca audiència, O Jarbanzo Negro van oferir un molt bon directe. Es van plantar al mig de la pista del Clap, es van presentar i començaren amb el que podria haver estat una petita xaranga de carrer. Després s’enfilaren a l’escenari, on van demostrar l’habilitat interpretativa del components del grup a mida que s’anaven canviant els instruments: els cinc membres del grup (3 gallecs i 2 alemanys) van tocar la guitarra, el baix, l’acordió, la gaita, el saxofon (baix i tenor), la trompeta, la bateria, l’ukelele i un xerrac (de veritat).

El repertori es basava en una revisió moderna de “muñeiras”, pas dobles i altres balls de plaça, on s’hi aplicava una bateria més contundent (amb una demostració de doble bombo espectacular), amb la guitarra i el baix elèctrics. Una fusió que va donar fruits com la “Muñeira-techno”, una versió més divertida d’aquest ball folklòric gallec.

Tot plegat una gran festa que vam poder gaudir uns pocs, i és que el públic va ser la nota discordant, amb la seva absència. És segur, que el concert de dissabte, del mestís global per excel·lència va ser i serà una gran cita per a la sala mataronina, però cal entendre que perquè arribi un concert d’aquesta alçada han hagut de passar molts anys de feina i esforços. La sala Clap porta tres anys de funcionament, programant concerts setmanalment i oferint la possibilitat de gaudir de grups que, sense el Clap, hauriem de buscar-los a Barcelona, com és el cas dels mateixos O Jarbanzo Negro.

Precisament el de Manu Chao era un directe que es perseguia des d’abans d’obrir les portes del Clap, de de l’antic Local (de la ronda Barceló), o sigui més de deu anys darrera d’aquesta figura. Deu anys, els mateixos que O Jarbanzo Negro fa que estan afincats al barri barceloní de Nou Barris. Un grup que no és mediàtic, ni surt a l’Mtv, que també reclama el Nunca máis per a les seves terres natives, un grup que no creu en la política ni en la globalització econòmica actual, però que no va aconseguir omplir el Clap, a disgust dels presents.

Jordi Aliberas// Freqüència Iluro