Lax’n Busto és un d’aquells grups que tindrien èxit si cada dia toquessin al Clap. Dissabte passat, dia divuitè de mes, no va ser una excepció i malgrat l’horari (si se’m permet, de caràcter bollicao), la sala va oferir una gran imatge per rebre els cinc músics del Vendrell que componen aquesta ja mítica formació.
El concert va començar amb uns agraïts cinquanta minuts de retard i va començar amb una arenga electrònica de Pemi Fortuny als plats, que, amb més pena que glòria, va punxar durant deu minuts.
L’experiment, principal atractiu d’aquest Elèctric Tour, no va triomfar i aviat Fortuny oblidà els plats per dedicar-se als que millor sap fer: cantar i fer embogir els centenars de fans que té.
Les primeres cançons elegides per tocar van ser tems de discos ja llunyans en el temps, cançons no oblidades, segones de a bord de discos passats, que, malgrat tot, funcionen i es deixen escoltar.
Les fans, abocades a la causa, es mostraven exultants davant la potència dels músics a l’escenari, i és que si quelcom d’electrònic va tenir el concert de dissabte, això foren les ganes i l’entrega dels artistes que amb versions potentíssimes, recordaven a voltes el punk més estripat.
Potser massa aviat els Lax van cremar el cartutx més preuat, el Miami Beach, la cançó insígnia del grup. Va anar acompanyada de l’emblemàtica cançó dedicada al guerriller EmiIiano Zapata. Aquest duet va confirmar la connexió públic artistes amb contundència, són dos cançons convertides en himne, que triomfen i que fan moure a qualsevol que escolti les seves notes.
Després d’aquest punt, potser el culminant de la nit, els vendrellencs van tornar a tirar de cançons antigues, de discos passats fins que, a l’hora i mitja de concert va ser hora d’acabar i la banda ho va saber fer de la millor manera amb les dues cançons més conegudes dels últims discs Llença’t i La meva terra és el mar, que juntament amb el Mai amb tu més divertit va finiquitar un concert que va complir les expectatives i que va captivar, com sempre el Clap.
I és que als Lax’n Busto, els queda corda perquè tenen un públic fidel que els segueix i que es menja el que faci falta. Poden tocar quan vulguin i allà on vulguin, però estan condemnats a no evolucionar, a continuar fent el mateix, doncs és el seu públic, l’únic que permet a Lax’n Busto ser de les poques bandes de l’antiga fornada que encara resten, i a Pemi Fortuny esdevenir el prototip de Bono català.
Cugat Comas// Freqüència Iluro
