Superlativamentisme

Roda el Món i Torna el Mot. Per Pau Vidal

De vegades la clarividència s’amaga als llocs més insospitats. En titulars de premsa, per exemple. Diu el diari: “El rectorat de la UAB s’oposa que els estudiants organitzin la festa major d’enguany per motius de salut, seguretat i sostenibilitat”. El més probable és que continuïs llegint i que la lleugera incomoditat que t’ha provocat, aquest tènue ensopec que n’ha enfosquit la lectura, s’acabi diluïnt a mesura que hi aboquis tones de més notícies a damunt.

Però pot passar que t’aturis un moment i et diguis “calla, deixa’m veure què hi ha”. Llavors recules i tornes a la frase. La rellegeixes i de seguida detectes el focus de la incomoditat: la llisteta de motius. Salut, seguretat i sostenibilitat. Totes tres comencen amb essa. Sí, i què? Téns raó, és una pura coincidència. La primera síl·laba de cada paraula està formada per la citada consonant seguida d’una vocal, atenció, en ordre progressiu: sa, se, so. Sí, però si et poses perepunyetes, faltaria la si. De simbologia, per exemple (el rector d’una universitat podria trobar que una festa implica risc de simbologia? Vés a saber). Més coses: el nombre de síl·labes de cada mot també és progressiu. Salut en té dues, seguretat quatre i sostenibilitat, aviam, deixa’m comptar, una, dues… sis. Alto, que ara la progressió és geomètrica, per tant hi ha un ordre. Ja li comencem a trobar el desllorigador. Finalment, l’anàlisi semàntica, la del significat: salut vol dir el que vol dir des de sempre i tothom ho entén a la primera. “El més important és la salut” encara és, avui dia, un clàssic de la conversa d’ascensor; seguretat ja no és tan clar: abans volia dir alguna cosa relacionada amb el futur, ara vol dir que no ens robin, que no ens facin mal, que no caiguem de la bastida, que el cotxi freni quan toca, que ens donin la hipoteca… Se sent gaire als ascensors una frase com ara “És que la seguretat és primordial”? Poder sí; finalment, sostenibilitat és un concepte abstrús, d’aquells inventats perquè vulguin dir mil coses i no diguin re, que prometen molt més que no donen. Com ‘intervencions en l’arbrat’, per exemple. Jo puc vetllar per la meva salut i fer alguna cosa per millorar la meva seguretat, però la sostenibilitat m’afecta? En tinc o no és cosa meva?

La paràbola històrica que, sense voler, el rectorat ha resumit en un simple sintagma és il·luminadora: hem passat de la senzillesa i la claredat a la complicació i la floritura. Ja cal que ens calcem, perquè no trigarem gaire a sentir que prohibeixen alguna cosa per raons de superlativamentisme. Comença per s, va seguida d’una u i té vuit síl·labes. No vol dir re però això rai: de significat ja n’hi trobaran.

 

PAU VIDAL, 01/11/09