Aquesta setmana a Mataró s’han pogut presenciar dos actes ben diferents entre ells, en format i contingut, però que convergien vers el conte. Semblarà estrambòtic però estic parlant de la xerrada que va oferir Arcadi Oliveres el dimecres al vespre al CFA Els Tarongers, i el concert d’Albert Plà de dijous a la nit al Clap. Cadascú amb el seu tema, “Globalització i educació” el primer i “Ventegenarios” el segon. Cadascú en el seu format: conferència o concert, respectivament. El que assimila a aquests dos grans personatges, en els seus camps respectius, és l'habilitat comunicativa del rondallaire. No entès com un xarlatà de missatge vacu, ans al contrari, tan un com l’altre despleguen les seves habilitats narratives per fer arribar a l’orella dels presents alguns dels missatges més incisius dels nostres dies, d’una forma tan dolça i entenedora que deixa embadalida a l’audiència, com si el missatge que acaben de rebre fos més simple.
“Globalització i Educació”, Arcadi Oliveras
CFA Els Tarongers, dimecres 23 a 2/4 de 8 del vespre.
Dins d’una aula-biblioteca plena a vessar d’alumnes de l’escola d’adults, Arcadi Oliveres, professor d’economia de la Universitat Autònoma de Barcelona i implicat en la càtedra UNESCO per la Pau, va fer una introducció molt pagana al concepte de Globalització, les seves implicacions i les repercussions.
Centrant-se sobretot en la vessant econòmica, doncs és el seu camp, va efectuar un discurs com si d’un culebrot de televisió es tractés. Desfent cadascun dels mites econòmics del país de la mateixa manera que s’explica un conte, desgranant les nissagues adinerades i les seves implicacions ocultes, o poc conegudes, per extreure’n posteriorment una conclusió moral.
Aquest fenomen de la Globalització, segons Oliveres, en si no és ni bo ni dolent, el problema actual és en l’aplicació que s’està portant a terme, que no és ni equilibrat, ni just, i molt menys democràtic o solidari.
En resum, la Globalització és el fenomen d’internacionalitzar el comerç a favor dels més rics (el 1er món), en contra dels més pobres (el 3er món). L’especulació, la desinformació i l’explotació són els danys que pateixen aquests últims, que cada any s’allunyen més dels primers, econòmicament parlant.
Per finalitzar la seva intervenció, Oliveres va puntualitzar les claus per una educació adequada al món globalitzat. Aquestes s’entenien en 5 apartats:
Potenciar l’esperit crític de la persona a través de la informació, sobretot amb la lectura de premsa escrita, i altres recursos d’internet. Cal però, un gran esforç en la tria de fonts i credibilitat de les notícies.
Estimular la lluita per un canvi social, defugint de l’apatia social que el jovent consumista adopta. Fer entendre que el canvi social es pot produir i que existeixen altres camins al conformisme dominant.
Respectar i acollir la immigració com a forma d’enriquiment de persones, cultures i economies. Partint de la idea que no hi ha cap cultura sense referents de cultures externes no hi ha cap raó per .
Educar en i per la Pau, com a únic mitjà per a solucionar els conflictes, les desavinences i les desigualtats.
Conscienciar els consumidors en la responsabilitat, prescindir de marques i modes per buscar el comerç just, ecològic i responsable.
Un missatge molt allunyat del que propaguen pel món les tres M (Mickey Mouse / McDonalds / Madonna), el símbol de la cultura nord-americana, que fa i desfà en un planeta on la globalització es mesura per l’arribada de la Coca-cola i la televisió.
“Ventegenarios”, Albert Plà i Diego Cortés
Clap (sala gran), dijous 24 a les 10 de la nit.
Albert Plà per la seva banda, va plantar-se amb un sofà, una guitarra i poc més al mig de l’escenari del Clap. A la seva mà dreta hi tenia Diego Cortés, mestre de la guitarra flamenca que va oferir un gran recital, fent gala d’una tremenda habilitat digital que va meravellar a més d’un. A l’esquerra de Plà, hi havia la veu i el cajón de Maria.
Vestit amb una túnica curta de servent medieval i calçat de grosses botes de muntanya, Albert Plà va fer una revisió dels millors temes de la seva carrera, això sí, teatralitzant cada una de les peces, pujant i baixant de l’escenari, passejant-se entre el públic i cantant a la cara d’algun atemorit espectador.
Diego Cortés, en el seu rol d’acompanyant no va deixar de servir acords i melodies en tot el recital. Portant el pes musical amb una guitarra que ja fos rascada, puntejada o golpejada a forma de bateria, va exprémer demostrant-ne les possibilitats que brinda l’instrument i que va culminar amb un solo que va endur-se l’ovació de la nit. Maria, va aportar la tendresa en el timbre i la contundència en el cajón. Ja fos corejant a Plà o com a veu portant, va omplir de subtilesa les lletres i la música, per contrast, de l’autor.
Un tema va succeir en el següent sense deixar, amb prou feines, lloc per als agraïments del públic, que va estar entregat tota l’estona, plural i heterogeni que balbucejava cadascun dels temes, els més corejats van ser “La dama de la guadaña”, “Carta al rey Melchor”, “Por el lado más bestia de la vida”, “Soy rebelde” i “El gallo de Montecristo”.
A través del seu repertori, com petites faules, Albert Plà ens va mostrar la seva visió del món, carregada de sàtira política, però sempre enamorada. Partint de l’amor i a través d’ell va esquitxar altres temes més transcendents, tot i que al final sempre retornés al mateix punt. Amb una de les últimes cançons Plà ens va explicar que també es pot viure d’una altra manera a la imposada, per mitjà d’un gall afònic, va desvetllant les màximes a seguir per arribar a la felicitat i la satisfacció personal.
Jordi Aliberas// Freqüència Iluro
