La restauració d’una obra musical exigeix la mateixa investigació científica i històrica que la d’un quadre pictòric o d’un edifici arquitectònic. La revitalització d’un instrument antic depèn de la continuïtat del seu disseny i de la seva construcció.De la majoria d’instruments originals de l’època barroca que han sobreviscut als nostres dies, en coneixem gairebé tots els seus secrets.La trompeta barroca dels segles XVII i XVIII, a diferència de la trompeta moderna, no disposava d’elements mecànics -pistons,claus-. Era un instrument dotat simplement d’un tub metàl·lic llarg i doblegat que posseïa una columna d’aire de longitud total fixa. L’instrument es trobava reduït només a les notes musicals, denominats harmònics, que es produïen a partir de la columna d’aire. La trompeta barroca es considera un instrument natural.El músic trompetista barroc, limitat als tons naturals, desenvolupava una tècnica específica d’interpretació, per extreure els suficients harmònics per generar una escala musical. Un problema que presenta la trompeta barroca, en vàries notes de la sèrie harmònica, és no poder executar els criteris d’afinació occidental, la qual cosa constitueix el principal entrebanc per recuperar l’art de la interpretació d’aquest instrument.Johann Ernst Altenburg (1734-1801) fou un dels intèrprets més experimentats en la música per a trompeta del S.XVIII.Segons el tractat teòric d’Altenburg, els estudiants d’aquesta especialitat han de rebre una acurada formació teòrica i pràctica, per intentar solventar tots els obstacles d’un instrument, encara, inescrutable. Els trompetistes, coneixen la complexitat tècnica que comporta la interpretació d’innombrables partitures dels compositors dels segles XVII i XVIII, com Purcell, Haendel i Bach.L’instrument de metall barroc, requereix un estudi profund de la interacció de tres components: l’instrument, la seva embocadura i el músic.El músic exerceix un important efecte sobre l’emissió del so de l’instrument, podent modificar notablement la seva eficàcia acústica. Els llavis dels músics, les dents, la llengua i la gola repercuteixen directament sobre el so.La vibració dels llavis imprimeix unes oscil·lacions de l’aire, dins de l’embocadura, de l’instrument i també en la cavitat bucal del músic.La interacció és un factor important en la generació i control de certes notes, sobretot en els registres aguts de l’instrument. El llavi és un teixit viu i constituiex l’única font de so en els instruments de metall, per això hi ha una gran afinitat entre la interpretació de la trompeta barroca i el cant. Els llavis del trompetista funcionen com la laringe d’un cantant. La forma de tocar un clarí i les tècniques emprades per una soprano de “coloratura”, són semblants. Un compositor del S.XVIII, aconsellava a l’intèrpret de clarí que imités la veu humana de la forma més bonica possible.L’art de fer sonar una trompeta natural dels segles XVII i XVIII, amb la correcta afinació i criteris històrics, comporta un gran domini de l’instrument, gairebé oblidat en els nostres dies. La trompeta barroca
La trompeta barroca dels segles XVII i XVIII, a diferència de la trompeta moderna, no disposava d’elements mecànics
La restauració d’una obra musical exigeix la mateixa investigació científica i històrica que la d’un quadre pictòric o d’un edifici arquitectònic. La revitalització d’un instrument antic depèn de la continuïtat del seu disseny i de la seva construcció.De la majoria d’instruments originals de l’època barroca que han sobreviscut als nostres dies, en coneixem gairebé tots els seus secrets.La trompeta barroca dels segles XVII i XVIII, a diferència de la trompeta moderna, no disposava d’elements mecànics -pistons,claus-. Era un instrument dotat simplement d’un tub metàl·lic llarg i doblegat que posseïa una columna d’aire de longitud total fixa. L’instrument es trobava reduït només a les notes musicals, denominats harmònics, que es produïen a partir de la columna d’aire. La trompeta barroca es considera un instrument natural.El músic trompetista barroc, limitat als tons naturals, desenvolupava una tècnica específica d’interpretació, per extreure els suficients harmònics per generar una escala musical. Un problema que presenta la trompeta barroca, en vàries notes de la sèrie harmònica, és no poder executar els criteris d’afinació occidental, la qual cosa constitueix el principal entrebanc per recuperar l’art de la interpretació d’aquest instrument.Johann Ernst Altenburg (1734-1801) fou un dels intèrprets més experimentats en la música per a trompeta del S.XVIII.Segons el tractat teòric d’Altenburg, els estudiants d’aquesta especialitat han de rebre una acurada formació teòrica i pràctica, per intentar solventar tots els obstacles d’un instrument, encara, inescrutable. Els trompetistes, coneixen la complexitat tècnica que comporta la interpretació d’innombrables partitures dels compositors dels segles XVII i XVIII, com Purcell, Haendel i Bach.L’instrument de metall barroc, requereix un estudi profund de la interacció de tres components: l’instrument, la seva embocadura i el músic.El músic exerceix un important efecte sobre l’emissió del so de l’instrument, podent modificar notablement la seva eficàcia acústica. Els llavis dels músics, les dents, la llengua i la gola repercuteixen directament sobre el so.La vibració dels llavis imprimeix unes oscil·lacions de l’aire, dins de l’embocadura, de l’instrument i també en la cavitat bucal del músic.La interacció és un factor important en la generació i control de certes notes, sobretot en els registres aguts de l’instrument. El llavi és un teixit viu i constituiex l’única font de so en els instruments de metall, per això hi ha una gran afinitat entre la interpretació de la trompeta barroca i el cant. Els llavis del trompetista funcionen com la laringe d’un cantant. La forma de tocar un clarí i les tècniques emprades per una soprano de “coloratura”, són semblants. Un compositor del S.XVIII, aconsellava a l’intèrpret de clarí que imités la veu humana de la forma més bonica possible.L’art de fer sonar una trompeta natural dels segles XVII i XVIII, amb la correcta afinació i criteris històrics, comporta un gran domini de l’instrument, gairebé oblidat en els nostres dies. 
