Entrenadora de la pedrera de La Sirena CN Mataró, l'Elena sent passió per la seva feina; ho diu ella mateixa, i es nota en la manera com parla de les noies i el waterpolo. És una de les responsables que el club tingui avui dia la potent branca del waterpolo femení, tant per haver demanat ara fa 20 anys que es creés un equip per poder jugar, haver competit fins a arribar al més a dalt, i per haver estat durant anys formant a les joves que tenien il·lusió per a aquest esport.
Fa una setmana vas portar a l'equip infantil femení a proclamar-se campió d'Espanya. Com recordes aconseguir la fita?
És un campionat que ens feia molta il·lusió. Aquest grup el vaig agafar fa quatre anys i des d'Aleví hem treballat molt dur. Creiem molt en els objectius a llarg termini i a vegades en aquesta edat és difícil inculcar un treball, uns valors i una manera de fer; hi ha molts clubs que treballen a curt termini buscant la medalla. Quan són petites, és complicat que es sacrifiquin cada dia i a vegades no tinguin les recompenses, que en realitat no són el més important, però que per a elles és una dosis de motivació.
Com heu arribat fins aquí?
L'any passat, van ser primeres de lliga però després els campionats no van sortir tan bé com volíem i vam quedar terceres tant a Catalunya com a Espanya. I aquest any, vam passar a la final guanyant el Sabadell, un rival molt difícil que durant la lliga ens havia guanyat o empatat sempre, i que psicològicament ens costava. Va ser el moment de dir: "ja estem a la final, l'any passat se'ns va escapar i aquest la tenim aquí".
I vau aconseguir el campionat.
Vam plantejar la final coneixent molt bé les rivals, perquè ens coneixem molt, hem jugat molts campionats i tornejos des d'Aleví. El Mediterrani també fa quatre anys que està amb aquesta generació i són molt bones. A final de temporada, ja les vam guanyar a play-offs, que va ser molt important per nosaltres a nivell anímic, i al campionat de Catalunya no ens les vam trobar perquè van perdre contra el Barceloneta. Al Campionat d'Espanya havia de ser un partit molt complicat i que, si anava igualat i érem capaces de fer tàcticament el que havíem plantejat, teníem molts números d'endur-nos-el. I així va ser. Vam fer un parcial de 3 a 1 al final. Tinc una banqueta amb 13 jugadores que totes poden jugar i poden aportar, i és important perquè les que han d'aportar més, en els moments complicats arriben físicament bé.
Com valores la victòria?
Estem molt contentes, però no pel resultat en si en aquell moment, sinó per tot el treball que portem. I et motiva a seguir treballant perquè veus que, tot i que els primers anys en Aleví van ser més complicats, finalment ho hem aconseguit. A més, aquesta generació està jugant amb més categories. Al campionat de Catalunya cadet han quedat terceres jugant amb 8 infantils. Elles han competit molt, han treballat molt i l'alegria va ser molt gran. També dir que això no seria possible sense tota la gent que creu en mi, als pares, que al final són els artífexs que tot això i que porten cada dia les nenes amunt i avall a entrenar i a competir, i a la meva família i la meva parella que estan sempre donant-me suport.
Com és d'important la pedrera?
És súper important, és vital. Quan tens una bona pedrera, després només t'has de preocupar de fitxar gent que sigui molt top i pugui aportar un nivell més alt. Però bàsicament crec que hem de nodrir els primers equips amb gent de la casa. Que pugin blocs de jugadores on totes sàpiguen jugar és molt important. I quan tens 12 o 13 nenes que saben jugar la competència és més dura, el dia a dia és de treballar perquè no et treguin el lloc. Amb grups petits de nenes al final sempre juguen les mateixes. I aquí s'ho han de 'currar' més. Al final, pots tenir la sort de tenir un espònsor o no tenir-lo, i és important que les nenes pugin de baix i puguin aportar el màxim de jugadores al primer equip. I en el seu moment ho vam fer molt amb la generació de la Marta, la Roser, l'Elena, la Ciara... però després hem anat traient només jugadores puntuals. I amb puntuals no pots arribar. A mi m'agrada molt treballar creient molt en el grup, assumir rols i que cadascuna se senti important a l'equip i assumeixi una part del treball. És vital que cadascuna sàpiga quin paper té i el que pot aportar a l'equip.
L'objectiu a llarg termini seria que aquestes jugadores acabessin formant part de primer equip i defensant el CN Mataró?
Exacte, i si no són totes, almenys que hi hagi les que poden arribar i les altres acompanyin. Seria un objectiu prioritari tornar a tenir una bona pedrera i que la majoria de jugadores del primer equip fossin de la casa.
Ara les nenes tenen més oportunitats de formar-se des de petites, a diferència de fa uns quants anys.
Fa uns anys que hem començat a tenir una línia de masculí i una de femení separades, i això es nota molt. El grup puja junt des de Benjamí, des dels 9 anys, jugant a lliga femenina. Per això és molt important treballar la captació de ben petites. Nosaltres les agafem a primer i segon de primària.
Tu ets una de les "culpables" del fet que ara les nenes tinguin un equip femení.
Sí, jo vaig fer natació fins als 19 anys i en el seu moment ens vam ajuntar unes amigues i vam recollir firmes amb els socis per poder crear una secció al club. Jo vaig ser afortunada perquè vaig començar de molt avall i quan em vaig retirar estava jugant a Europa. He viscut tot el recorregut i és molt bonic. Ara ja el recorregut se'l troben perquè ja tenim l'equip a Divisió d'Honor, però hem de treballar per mantenir-ho, que també és difícil. Crec que l'equip és un reconeixement també a totes les que vam començar i vam crear-lo, perquè si nosaltres no haguéssim començat, avui dia no podríem estar tenint aquests grans èxits.
Tu vas començar bastant tard a jugar... va ser a partir que vau crear el primer equip que van començar a apuntar-se nenes?
Jo ja vaig començar amb l'absolut, no vaig tenir la sort d'aquestes nenes. Crec que va ser una mica tot. Vam muntar l'equip, venia una, l'altra...i amb el temps va entrar un grup de nenes i ja van començar a crear l'equip de més petites. És evident que si no haguéssim començat a treballar per baix, això hauria estat efímer, com ha passat a molts clubs. Per això, sobretot hem de pensar a nodrir per sota, perquè és l'únic que ens farà seguir a dalt.
Ara fa 7 o 8 anys que vas plegar com a jugadora.
Sí, ara tinc 39 anys i amb 32 anys vaig deixar de jugar. Va ser l'any que vaig veure que les jugadores més joves podien assumir l'equip. Quan la Ciara va tornar de Gran Bretanya, va ser quan la Marta, la Ruth... estàvem preparades perquè les generacions que venien per sota agafessin el relleu. Ja havíem complert. Era el moment i no me n'he penedit mai. Al final sóc una privilegiada, crec que hi ha poques jugadores que hagin pogut començar des de baix i arribar a Divisió d'Honor, Copa de la Reina, finals de Copa Catalana... I vaig tenir el privilegi de ser rival de jugadores que ara estan a la selecció i ser companya de grans jugadores.
I quan vas començar a entrenar?
Vaig compaginar durant molts anys les dues facetes. Al cap d'uns anys d'entrar el Vicenç Tarrés com a entrenador, després dels dos primers anys de femení amb el Betu Fernández, em va oferir portar un júnior, i el 2012 vaig decidir dedicar-me només a fer d'entrenadora. Ara fa quatre anys vaig deixar de ser segona entrenadora, perquè el club va decidir tornar a col·locar-me a la base, i portem des d'aleshores aquest projecte amb el qual estic molt contenta i agraïda.
Ja de joveneta pensaves en fer d'entrenadora?
No [riu], jo he estudiat químiques, però vaig començar a fer això, vaig trobar el meu lloc i aquí m'he quedat. No és una cosa que pensés de petita ni somiés. Sempre m'ha agradat estar envoltada d'infants, i també els ensenyo a nedar fent activitats aquàtiques els matins al club, però no era l'objectiu. Simplement va sorgir, i la veritat és que sóc molt feliç. Sóc una persona que penso que la teva feina t'ha d'agradar i t'ha d'apassionar, i a mi em passa. No sé si un dia arribarà un punt que digui "fins aquí ha arribat". Però de moment m'apassiona, m'entusiasma i crec que això ajuda a aixecar-se al matí i treballar, intentar millorar... Cada vegada que veig una jugadora convocada amb el primer equip, o que guanya un premi, com ha estat el cas de la Blanca com a millor portera i la Carla com a millor jugadora, penso: "veus, ha valgut la pena". I veure les nenes acabar el campionat amb aquell somriure ho compensa tot.
De cara a la temporada vinent, la idea és seguir amb el mateix equip?
En principi, crec que sí. Seguir amb l'infantil, que puja la generació del 2006, molt potent i que també vaig agafar quan van començar en aleví, i seguir amb un cadet que són la generació 2004-2005. I a continuar treballant i intentant posar més sorra a la piràmide per poder seguir creixent i tenir nenes al primer equip.
