Llums i ombres en l’estrena dels nous Lax’n’Busto

Salva R. Arbech, el nou cantant, el gran protagonista

Els Lax’n’Busto van tornar a Mataró i no van acabar d’omplir el Clap. No deixa de ser notícia, tenint en compte que l’últim cop l’havien “petat” tres cops en dos dies. I això per què? Doncs se suposa que perquè han canviat de cantant. Anem a pams. El concert va ser bo. El nou disc pinta bé, vist el directe. Als Lax els ha crescut el Pemi guitarrista, que està immens a la guitarra i va fer una exhibició durant el concert. Segueixen la resta allà mateix, on tan bonament van situar-s’hi per mèrits propis. Llavors que falla, el cantant? Rotundament no. En “Salva”, li direm coquetament que l’hem de nacionalitzar ja, és un gran cantant. Això ja se sabia a priori però ho va demostrar amb una actuació vocal que, en estricte, supera i molt la de l’enyorat Pemi. Però li falta carisma. És lògic. En Pemi duia vint anys guanyant-se’l i al pobre Salva tot li ve a sobre, de cop, i amb un llistó tan alt que la pròpia gent que el posa l’abaixa abans de donar-li l’oportunitat. Un pèl trist que el rock català s’hagi de guiar pels mateixos cànons que els triunfitos i que la gent, si canvia el cantant que els tira, facin rebequeria fàcil. Les nenes – i no és tòpic, és que són majoria– de 15 que són la nació Lax s’ho haurien de fer mirar una mirqueta. Si s’hi fixen veuran que els nous Lax’n’Busto sonen millor que no pas sonaven. Enyorar és molt humà però no obrir els ulls és de tontos. Queda dit. Cançons antigues I enyorant en Pemi sense excessos es van viure òbviament, els moments més emotius del concert: les cançons de tota la vida. Aquestes sí que li relliscaven a en Salva, i sonaven com si d’un karaoke o un grup de clons es tractés. Suposo que és lògic però aquí l’ombra d’en Pemi és òbviament allargada. Canta bé el nou cantant –que una familiar amb malícia em va dir que li recordava en Pocholo– però el resultat queda òbviament coix. Recordava un concert d’una imitadors dels Beatles a la The Cavern de Liverpool. Tot plegat un pèl postís, però consensuat autèntic per consuetud. Va ser el punt més ombrívol i el més lluminós veure com la gent pot enyorar però segueix saltant i cantant quan sent segons què. Si la seva pròpia gent o o impedeix hi ha Lax per molt de temps