La proposta madrilenya de We are Balboa, tot i ser d’un indie depurat i no massa aberrant, sols va ser capaç d’atraure a poc més d’una vintena de persones fins a la sala petita del Clap, el passat dijous. Es pot parlar de llàstima, es pot lamentar la poca requesta i s’hi poden buscar motius. Potser, però, el més trist és que el panorama ja no sorprengui, tot i que la tendència a la ràbia hi és present perquè són directes que valen la pena i presenten poc èxit de gent. En tot cas un mal menor enmig de la programació de bons concerts amb plens segurs d’aquestes setmanes.Guitarres com a identitatLa formació va demostrar bones maneres, en un estil bastant treballat, en el que les guitarres van ser les veritables estandards del conjunt. Va ser a força de rascar que els madrilenys van imprimir el seu particular indie simplista en la seva execució, però que a la vegada denotava un laboriós treball en el seu local d’assaig.
Aquest indiscutible so guitarrer de l’etiqueta indie va ser el dominant dels madrilenys. I en tot moment va estar secundat per un bateria incansable, que sense perdre el ritme, anava per darrera de les enèrgiques guitarres amb la llengua a fora.La veu de la cantant, el tret diferencialL’altra marca del conjunt la va posar la veu cantant — la de Lua —, que amb bona actitud i bona interpretació. Una sorpresa grata. Una veu molt particular que no es va arrugar davant del panorama, va fer gala d’una gran professionalitat sobre la tarima i va saber animar amb fidels presents.
L’ànima mater, la cara visible i l’identitat dels We are Balboa és per tant el seu millor argument i la seva millor aposta. No és que la resta no acompanyi, però sempre és bo que algú tiri del carro i quan es fa amb l’estil i les maneres d’aquesta cantant, un es convenç, encara més que en concerts com els de dijous hi hauria d’haver més gent. Encara que ells vinguin de Madrid.
