Rocksteady tocat de la mà d’un déu

David Hillyard embalsama el Clap amb un concert grandiós

Són d’agrair les trucades de bons amics que t’avisen de concerts que valen la pena. Tothom qui corrés pel Clap dissabte passat deu pensar això després del concert que hi va oferir un David Hillyard de nom poc mediàtic però que es va revelar com un monstre musical. L’americà feia bona pinta a priori, era un nom dels que s’ensuma que valen, però ho va acreditar amb una nit musicalment antològica en què el rocksteady, aquell ritme jamaicà que viu i beu tan de reggae –sobretot, hi té més ascendència– i de l’ska, coses de la globalització, va venir beneït per un nord-amèrica. S’ha de donar fe que tots els components del grup valen el seu pes en or i que l’ambient creat emmudia fins i tot els qui sols en van poder gaudir els darrers minuts. L’estampa dels “balcons” del Clap a un quart de dues ho deien tot, gent que havia anat a ballar a la discoteca es trobava amb allò i s’embalsamava, quedava apamada de l’espectacle. Els que hi duien tota la nit somreien complaents.El protagonisme de Hillyard al saxòfon va ser constant però no hegemònic. El component de The Slackers i ex de Hepcat sap rodejar-se de la “creme” del gènere del país de les barres i les estrelles i es va bastar d’una formació imponent per guanyar al ring el combat musical de la nit. Destacables per intensos els “outsiders” del metall i predilecció personal pel paper jugat pel teclat, sense desmerèixer el guitarra, limitat pel gènere o els secundaris a baix i bateria. Menció especial pel percuta, toc exòtic i necessari que tot concert amb gust o regust jamaicà ha de tenir, qui amb hàbit d’aparença i hàbits d’acció va saber donar l’alternativa a Hillyard en certs temes.AlternancesI amb una consonància general notable, alternança de ritmes va acabar de fer exquisida la nit. Al poc, van aparèixer les improvisacions que han d’exigir-se i uns solos de vertigen que haurien merescut més atenció. Però saciada pel resultat global de la nit, l’audiència va tenir-ne prou amb les incursions en cançons més skatalítiques, més de cantarella i amb alguna altra filigrana musical tant majúscula com la resta del concert. Amb tot, la imatge d’un Hillyard satisfet de whisky i música, amb la boina a mig caure era definitòria del viscut. Un dels moments de la vida que et deixen KO de satisfacció.