Amb expectació i certa por s’encarava el concert de Sabor de Gràcia. No per desconfiança, perquè si fós per això el grup ja ha demostrat el que val de forma sobrada, però sí per la proposta, perquè podia ser viciada. Ens expliquem. Els Sabor s’han despenjat amb un disc de versions de clàssics de la cançó catalana amb el toc rumbero dels graciencs. El venien a presentar a Mataró i un es plantejava sinó seria una proposta gastada, de versions gratuïtes i el fet per el fet. Res més lluny de la realitat. L’aposta dels Sabor de Gràcia té uns fonaments musicals granítics i va convèncer un Clap amb poca gent però tota entusiasmada. Realment un producte que val: apuntin-se el nom del disc de cara a les festes. Fins i tot a les àvies els pot agradar.El grup d’en Sicus i en Yumitus traspua més que l’ortodòxia rumbera. Va més enllà sense perdre arrel, però és capaç de rellergir-se i revisar-se a si mateixos. Ara es vesteixen d’Ovidi Montllor, de la Trinca, de Maria del Mar Bonet, de Joan Isaac o de Lluís Llach. I ho fan, i no és excessiu, exageradament bé. No cauen en la simplicitat d’accelerar “tempos” i engegar el ventilador de les guitarres sinó que tenen cura del complex musical i en cada versió saben xuclar el millor de la peça. El “què volen aquesta gent que truquen de matinada” va ser espaterrant. I el “ningú no comprèn ningú” empata per qualitat. Sense més complicacions, perquè el concepte és senzill, però amb el gust refinat i una cura artística major. Realment el producte ratlla l’exquisidesa però defuig el triomfalisme i torna al tic rumbero en un final més Sabor de Gràcia, més desenfrenat i de festa total. Tot plegat amb matís i molt bon gust. La màgia negra de la rumba fa estralls deliciosos. Sabor de Gràcia dóna màgia negra a clàssics de la ‘cançó’
Les versions rumberes no són gratuïtes i entusiasmen
Amb expectació i certa por s’encarava el concert de Sabor de Gràcia. No per desconfiança, perquè si fós per això el grup ja ha demostrat el que val de forma sobrada, però sí per la proposta, perquè podia ser viciada. Ens expliquem. Els Sabor s’han despenjat amb un disc de versions de clàssics de la cançó catalana amb el toc rumbero dels graciencs. El venien a presentar a Mataró i un es plantejava sinó seria una proposta gastada, de versions gratuïtes i el fet per el fet. Res més lluny de la realitat. L’aposta dels Sabor de Gràcia té uns fonaments musicals granítics i va convèncer un Clap amb poca gent però tota entusiasmada. Realment un producte que val: apuntin-se el nom del disc de cara a les festes. Fins i tot a les àvies els pot agradar.El grup d’en Sicus i en Yumitus traspua més que l’ortodòxia rumbera. Va més enllà sense perdre arrel, però és capaç de rellergir-se i revisar-se a si mateixos. Ara es vesteixen d’Ovidi Montllor, de la Trinca, de Maria del Mar Bonet, de Joan Isaac o de Lluís Llach. I ho fan, i no és excessiu, exageradament bé. No cauen en la simplicitat d’accelerar “tempos” i engegar el ventilador de les guitarres sinó que tenen cura del complex musical i en cada versió saben xuclar el millor de la peça. El “què volen aquesta gent que truquen de matinada” va ser espaterrant. I el “ningú no comprèn ningú” empata per qualitat. Sense més complicacions, perquè el concepte és senzill, però amb el gust refinat i una cura artística major. Realment el producte ratlla l’exquisidesa però defuig el triomfalisme i torna al tic rumbero en un final més Sabor de Gràcia, més desenfrenat i de festa total. Tot plegat amb matís i molt bon gust. La màgia negra de la rumba fa estralls deliciosos. 
