Algú podria pensar que la música basca es limita al rock dur, l’ska i la folclòrica. Res més lluny de la realitat. Avui en dia l’esukera serveix per cantar-ho tot i té una fonia envejable, com dolça i dura a la vegada, que fa dels acords cantats en basc un autèntic tresor. Quan és un grup com Ken Zazpi el que atrau amb una música de gran potencial no deixa d’imposar-se una certa sorpresa.
Es tracta d’una sorpresa relativa perquè ja fa temps que aquest grup edita treballs de major qualitat cada cop i de més interès musical. I és que realment Ken Zapi la clava quan traba un pop poderós amb tints musicals més rockeros que poden arribar a remetre als mítics Nirvana. Amb una melòdica envejable i unes lletres que el cantants va cantar i traduir en català, s’entén l’arsenal de bons arguments que van desplegar al Clap, un concert que mereixeria portada sinó toqués Antònia Font l’endemà.
I és que qui no conegui encara Ken Zazpi es perd força. Un grup potent, suau i sentit, de cançons molt ben treballades, d’un cantant que amb la guitarra o l’harmònica reviu aquella silueta de cantant pop perduda, amb uns grans treballs al guitarreig i la bateria que porten del ritme d’alguna “lenta” als sempre estimats “puntassos” de major personalitat roquera.Va ser un concert dels que deixen amb gran regust de boca i que va entusiasmar un públic de 200 persones que donaven prou bona imatge al Clap.
