Si les propostes escèniques d’espai reduït que a començaments del segle passat August Strindberg va plantejar per a l’Intima Teatern d’Estocolm van servir per precisar el concepte de teatre de cambra, del muntatge que Carles Maicas va estrenar divendres passat podria dir-se que és una temptativa de teatre de recambró. Perquè porta la representació de ‘Neva’ i ‘La vida perdurable’ al perímetre mínim d’una estança annexa al bar de la Sala Cabañes, on els poquíssims espectadors que hi caben són a frec dels qui actuen. Així, amb l’anul·lació de la distància, el qui va a veure l’espectacle no observa, sinó que palpa i s’immergeix en l’acció dramàtica. És un teatre de primer pla. En què no només els diàlegs, sinó les mirades, els tons, l’atmosfera, els petits gests o les cadències dels respirs en condicionen la percepció. En això el muntatge denota també la influència d’algun dels postulats del Teatre Laboratori de Grotowski.
Però la proposta de Maicas no està guiada ni per cap essencialisme ni per l’adscripció a una estètica concreta. La seva opció és sobretot didàctica. Ell, que concep la funció del director com a suport del treball de cada actor en la recerca de la pròpia solució interpretativa, ha escollit dues obres primerenques de Narcís Comadira per a un experiment on el procés de creació de l’espectacle demostra tenir més relleu que el producte final. Són dues peces curtes que van ser escrites fa més de deu anys com a guions radiofònics. Una i altra ens presenten la situació d’una trobada familiar en què la conversa esdevé controvèrsia perquè el que hi aflora és incomunicació i desamor. Maicas ha agafat quatre actrius i un actor de l’ample elenc de la casa i els ha sotmès a un intens treball de taula, a un exercici d’exploració del sentit de cadascuna de les frases que Comadira va escriure sense cap puntuació, a la manera de Thomas Bernhard.
A ‘Neva’, la primera i més breu de les dues obres, ens mostra la conversa de quatre dones de tres generacions diferents. Àvia, mare, filla i tieta xerren de vivències mútues i, entre tòpics i sobreentesos, acaba sorgint un rerefons paral·lel de frustració sexual. Complementàriament, ‘La vida perdurable’ exposa un panorama familiar també fracassat i l’enfrontament d’una mare carregada de prejudicis amb un dels seus fills, del qual no vol admetre la seva condició d’homosexual. Amb tot aquest material dramàtic Maicas confegeix una posada en escena de caràcter naturalista on actrius i actor componen bé els seus personatges. A destacar sobretot Paquita de la Hoz, que fa doblet en el paper de mare. Un espectacle, doncs, correcte, suggeridor i estimable, que amb un espai ínfim i uns recursos escenogràfics quasi inexistents evidencia uns mèrits de molta més envergadura: guanyar un nou indret escènic, enriquir el repertori de Sala Cabañes i eixamplar la tessitura del seu equip actoral.
