En un bolo fora de programa i de la mà de la productora Fila 7, dimarts Pepe Rubianes va recalar en el Teatre Monumental fent el sempitern Rubianes solamente, amb la notícia fresca d’haver obtingut l’onzè Premi Internacional d’Humor Gat Perich. Aquest és un prestigiós reconeixement que atorguen els mitjans de comunicació escrita i que per primera vegada ha distingit un humorista escènic.
Ja se sap que Rubianes té més cara que esquena. Però no enganya. En aquests moments en què a cada cantonada pots trobar-te pilons de suposats humoristes procurant fer la gracieta amb imitacions forçades, és d’agrair que Rubianes sempre faci riure imitant-se només a ell mateix. Amb una fórmula que li funciona des de fa anys i panys, ha creat un personatge que no se sap ben bé si és el que puja a l’escenari o el que circula per la vida. Si Rubianes s’hagués dedicat a fer comedietes de repertori, hauria acabat sent allò que abans se’n deia un característic graciós. Però no. Com que actua sol i va per lliure, senzillament és únic.
Estil Rubianes
El seu és un humor cínic, destarotat i bròfec. Que massa sovint se situa en el terreny del tòpic i que podria quedar-se en un pur despropòsit, si no fos per la bona dosi d’estil i d’art que Rubianes hi posa, que el converteixen gairebé en entranyable. I és que ell té fusta d’actoràs. Per formació, per trajectòria i també per edat, que és notòriament la font més habitual d’experiència.
Rubianes, doncs, ha esdevingut tot un cas. Un cas de culte. Que congrega un públic divers i fidel que li fa coixí i que s’enrialla espasmòdicament amb qualsevol conyeta seva. Dimarts va demostrar que a Mataró també té una parròquia nombrosa. Tant, que va omplir el Monumental en dia feiner. Una parròquia que reia fins a petar-se. Tot un ritual.
