Una assistència prou nombrosa per a una obra i una actriu en principi desconegudes van demostrar dissabte passat al Teatre Monumental, en la represa de la programació de teatre i dansa després de les festes de Nadal, l’encert de la política d’abonaments i de preus bonificats que està duent a terme el Patronat Municipal de Cultura. Es presentava “Sólala”, una producció de la companyia Pez en Raya que, això sí, venia avalada pels premis al millor espectacle de la Fira de Teatre de Tàrrega 2004 i del XI Festival Internacional de Humor de Madrid 2005.
L’obra, dirigida per David Sant, és un clar exponent de la línia de treball de Pez en Raya, que reivindica l’humor absurd com a matèria primera dels seus espectacles, i sobretot més de la qualitat interpretativa de Cristina Medina que, sola en escena, es mou amb comoditat en el camp de la facècia monologada, amb algun rampell d’“one-woman-show”.
Cristina Medina, l’estrella
El suposat fil argumental de “Sólala”, plantejat amb una estètica volgudament cutre i amb referències melodramàtiques del vell cinema mut, és el de menys. Pura excusa. La cosa s’aguanta exclusivament per la gran diversitat de recursos tècnics i d’estil que demostra Cristina Medina, assaonada amb la convenient xerrameca i una bona dosi de gràcia i morro. Especialment quan, a teló tancat, busca la distància curta amb el públic fent veure que surt del personatge.
En resum, una fórmula oportunista que recull el que pretén: rialles i aplaudiments a dojo. Però que per la curta durada i pel poc gruix de la proposta escènica no passa de ser un entremès en la nova programació del Monumental, que s’ha d’esperar que tingui àpats més consistents. A veure quan ve el tall.
