Hi ha una percepció de concert de presentació d’un disc nou que creu que tocar cançons antigues és perjudicial per l’objectiu de l’escomesa i per tant cal evitar hits memorables. És una mala concepció que pot fer mal i amargar segons i tercers discs a segons quin grup. No és el cas de Gertrudis que tot i optar pel camí citat, va demostrar amb el recital doble del Clap que de bona fusta en tenen i que el treballar-la degudament els hi és ofici i vocació. Però cal fer esment que la nit no va ser rodona –i ho hauria pogut ser- senzillament perquè a l’hora d’arribar al final de la traca els petards van fer llufa i el punt final del concert va combinar la dolçor dels gols marcats amb els errors amargs d’una mala tàctica.
El “Gertrudis” confirmarà els de La Garriga com el que ja són, músics amb resultat que, com a tal, esdevenen resultadistes. El disc i el seu directe enumeren un llarg etcètera de temes de bona producció i gust – que els valdrà l’oro i el moro, segur- però troben a faltar aquell punt espontani que feia, d’aquells intrèpids de la factoria Fournier, el grup que encara són però que dissimulen. Gertrudis ha guanyat força escènica, profunditat d’estil, repertori i nom però ha obviat aquella frescor que els feia especials i que ara sols els apareix quan emulen el Gato o en algun moment contat. Potser la queixa és inútil, però el record duu a la llàstima.
Bones temes del nou disc
Iniciant amb Paritiré val a dir que les cançons del darrer disc –totes- van sonar divinament. Cal felicitat aquesta realitat de la projecció mundial del nostre mestissatge però quan millor ho tenien per fer morir el partit en camp propi i la pilota als peus van fer baixar el teló, acabant el recital sense Ei Jou, o El Meu Germà, dibuixant un regust final potser immerescut, en el qual, com ja s’ha dit, es va sortir del concert enyorant aquell “Teta” que va mamar Catalunya. La tenen, la teta, però l’amaguen.
Cugat Comas // Mataró Notícies
