Va ser una festa. Los Delinqüentes, una de les bandes que millor tracen la difícil línia que ajunta comercialitat i qualitat musical van enfurismar una sala plena de gom a gom – 200 persones van quedar-se fora. Van demostrar que al mal temps bona cara i millor música, recordant però obviant Migue, el seu cantant màrtir i fent que, sense ell, però amb un Canijo estel·lar, el sentiment de “los bichos que nacen de los claveles” sonés igual que sempre. Amb un ambient de gala que es va transmetre a un públic ben predisposat, aviat la nit va encarrilar-se i el “flamenquillo” va torejar dues hores de concert que catapulten en de Jerez ben amunt.
Molt de morro tenen aquests devots de Kiko Veneno que abanderen el flamenc-pop més alegre i desenfrenat del moment. En tenen per sortir a escena amb una hora de retard, en tenen per muntar el show particular i en tenen, sense complexos, alhora de despuntar amb un guitarreig que vehicula les seves composicions, sempre en l’equilibri entre el “desparpajo” i el toc “hortera”. I és precisament aquesta proximitat de la comercialitat l’únic que ofusca la banda que, s’ha de reconèixer, s’ha devaluat musicalment amb cada disc, mentre creixia el seu èxit.
Grans cançons del primer disc
Ara bé, la glòria els arriba amb els hits del primer disc –un d’imprescindible – i amb les joies de la corona El aire de la calle i A la luz de Lorenzo que van ser punts àlgids d’una nit intensa i febril. El nou disc va tenir el lloc merescut en un recital que poc va apartar-se d’un padró comú ben trobat i també ben explotat. En definitiva, que amb bona música, molt d’humor, un morro gegant i aquell caràcter del sud que quan se’n fa música resulta irresistible, la banda va triomfar en una nit agraïda i agradable. Visca la delinqüència musical!
