Quan el duende es duu a la sang i arriba de la boca als dits ha de ser fàcil, se suposa, fer el que fa Domingo Patricio. Però no està a l’abast de gaires, es diria que de molt pocs i si a sobre dos d’aquests superdotats s’uneixen el resultat ratlla la perfecció. Recital de molta alçada l’ofert el dilluns de Pasqua al Casal del Carrer Bonaire que amb poques cadires buides feia molta patxoca. El públic sap quina és la mona més gustosa i per això no va fallar a la cita amb un flautista consagrat que ofereix, com va fer, un dels espectacles flamencs més preuats d’avui en dia.
Un savi va dir que la bellesa brilla amb la comoditat; li podria servir aquest flautista d’argument ja que si de per si sols Patricio brilla amb la travessera, anant com anava acompanyat de forma brillant per tres artistes i un crack –i és lleig però cal fer distincions– la seva música és formidable. Un flamenc mesurat i sentit alhora, de gran presentació amb còmode coixí de guitarra, percussió i caixa i teclats sobre el que dialogaven una dominadora flauta, la de Patricio, centre de les melodies i de les mirades de tots i al costat un guitarrista immens –metafòrica i literalment– que va discutir-li a estones el protagonisme al flautista com conviuen durant algun minut del vespre el sol i la lluna sobre els nostres caps.
Diàleg entre flauta i guitarra
En mig d’aquest context de música notable tangos, buleries, alguna rumba de gran execució i un darrer tema -bisos apart- d’antologia, versionant Paco de Lucía i superant el mite amb un diàleg entre flauta i guitarra que va posar la pell de gallina. La bona sonoritat de la sala, que s’evidencia vàlida, va amanir una nit de gran música en la que dues estrelles de la constel·lació musical van brillar. S’agraeix tan talent en tan poc espai, una delicatessen vaja.
