200 persones van apropar-se a la sala Clap on actuava Carlos de Nicaragua, tot un personatge amb una edat, exmilitar sandinista, membre dels mítics i històrics Mano Negra i precursor del reggae-salsa, un estil que si va patentar, s’empenya en explotar fins la sacietat en els recitals que ofereix. I és això el que el fa minvar, l’esgotament d’un sol recurs i la durada excessiva dels seus temes se li giren en contra. Malgrat aquest fet, festassa la que portava el sudamericà i la seva banda i bon ambient a la sala, a mercè del propi Carlos que no va parar de buscar el públic en cap moment del concert.
Ja tocava un concert com aquest i, segurament, d’haver omplert com en les grans ocasions, ara es parlaria de gran èxit però no, malgrat la fredor i reticències inicials, el concert va arrancar amb un padró, marca de la casa i ja no va canviar. Guitarra marcant ritme, teclat i baix de consuetud, percussió i bateries constants i Carlos posant-hi lletres enganxoses que de tan repetides van ser enganxifoses. I és que cada tema li durava prop de set minuts i el que és un estil per fer gaudir acabava cansant, més per reiteració que per avorriment. És el problema que va evidenciar l’exguerriller, dominar un recurs però no moure-se’n, tallant les ales de la creació i limitant l’hora i mitja de concert a més del mateix. Però que consti que la coincidència entre salsa i reggae està molt ben trobada però sols amb una engrunà més d’atreviment -quan es va intuir ska el públic va respondre- la nit es podria haver arrodonit molt més. I ell pot; una llàstima.
