Agafem el diccionari: intimar vol dir introduir-se en l’afecte d’algú i intimidar significa fer agafar por, impressionar. Doncs els dos verbs va assolir Martirio l’artista elegida per començar a reciclar Mataró i fer-lo passar per poble musical. L’estrena de la Casa de la Música Popular va ser fluixa per nombre de públic però notable en l’aspecte musical i és que el recital no va decebre, ans al contrari, va agradar i molt els que van anar al Foment a veure una de les poques ments musicals de la tradició que tracen nítidament el futur a través del respecte pel passat i la valentia de l’experiment. Veure una artista com Martirio passant de Cano a Vargas, passant per Chano Domínguez o Compay Segundo no té preu.
Martirio amb la presència ja no deixa indiferent. Look habitual amb peineta i ulleres fosques, va tirar d’art i duende per afrontar el gran escenari i el gegant espai i omplir-lo d’una personalitat variant, com la veu, de tema a tema, sintonitzant en tot moment amb l’antena del públic -humor inclòs- que, de clara fidelitat a la causa, va respondre amb la lògica immediatesa de qui està xalant com s’esperava. I aconseguir això al preu que anaven les entrades, ja per començar, no és poc.
Una artista total
Quan més es va allunyar del repertori més pur, més va brillar la Martirio d’avantguarda, moderna i revaloritzada, - va ser quan la intimitat li va ser més pròspera- encara més que quan entomava coples que de fet, subratllen millor una veu ara sí intimidatòria lluny de la discreció inicial, amb una decisió en uns bisos pròxims a l’antologia. L’artista era la primera de gaudir, amb dos ressenyables companys que la van secundar amb notorietat durant tot el viatge. Ella, brillant, va veure com la nit li era plàcida i va respondre tallant les dues orelles i la cua. Brillant el mite Martirio de la mà de la Casa de la Música Popular; “Campeonando”, que diria Sotil.
