“Ciutadans de Mataró, ja la tenim aquí!” podria haver invocat algú divendres dia 4 quan va posar-se a pedalar –i mai millor dit perquè cada dia és una caixa de sorpreses- la Casa de la Música Popular el projecte compartit per Clap, Ajuntament i Generalitat que passarà formar part del dia a dia de la ciutat com a CMP, que, valgui l’anècdota, són les inicials del Patronat Municipal de Cultura capgirades La inauguraciçó pròpiament dita, amb les autoritats i la claca fidel, va veure’s amenitzada per Fast 3, que, com sempre fan, van demostrar merèixer, algun dia, un públic nombrós que se’ls escolti amb atenció. El seu funky-rock va ser, com sempre, còmode i de bon escoltar.
Més tard i, valgui la redundància, massa aviat, va ser el torn de Mastretta que feia dos any omplien a quinze euros el tiquet aquest cop va trobar-se un Clap a mitges; misteris de Mataró, no els descobrirem ara. El quartet madrileny va estar a l’altura de qui els veu com quelcom selecte, que és el que són, i alhora popular, que és el que aconsegueixen. Tirant d’aptitud monumental en cadascuna de les cançons, aquesta formació s’ha fet un nom perquè la seva és una de les músiques estatal sense veu, dites instrumentals , més potables.
Grans vents
La proposta es basa en un intens diàleg entre vents, de clarinet i saxo que flirtegen amb la guitarra, complidora ella, i una bateria constant i mesurada. Nacho, l’enginyer de torn de tot l’engranatge també s’apunta al teclat i unes cada vegada més freqüents seqüències d’electrònica que pequen, potser, de timidesa quan en realitat conjuminen molt bé i funicionen de meravella. I a partir d’aquest esquema, bàsic però explotable, Mastretta tira de coneixement per omplir dues hores variades, amenes i, sobretot, plenes de tot tipus de ritme des de tics jazzísitcs a reminiscències jamaicanes passant, entre d’altres, per la drecera del blues.
I l’experiment els resulta a ells estimulant i al públic temptador. I a mesura que els minuts avancen, els vents semblen escalfar-se i, com corredors de fons, arriben a la recta final de concert amb plenitud de recursos, disposats a donar el millor de si mateixos. Ho fan, això sí, després de divertir amb un passeig entre el públic i d’haver donat els minuts de camaraderia al baterista i el guitarra que s’apaguen per, de sobte, deixar pas a un Nacho incomensurable amb un solo de clarinet sense amplificació ni desperdici que, ràpid, obté resposta, tan o més treballada, en l’altre company de fatigues.
I el guió es repeteix, es va repetir, cançó rera cançó, però la repetició no porta a l’avorriment sinó a l’interés i cada cop el ventall de ritmes s’amplia, el paisatge es fa més ric i la nit més interessant. És el que té Mastretta, que atrau, t’enganxa i no et deixa anar. Es fan amos de la nit, la dominen, com a la música, com al ritme. Són bons, molt bons, només un però, si portessin, res, una cantant amb veu negra de forma esporàdica, la recepta ja seria irremediablement encisadora.
