Com s’escau periòdicament, la música que promociona el Circuit Català de Sales va acostar-se a la sala Clap. Aïsha és una proposta novedosa, que pretén i podria arribar a ser quelcom major però que es perd en el camí, els mareja l’intent. Unes seixanta persones van aplegar-se a la sala, que va tornar a lluïr les cruels gales de la buidor que tant, se suposa, ha de molestar els artistes. Els cinc d’Aïsha van saber jugar les seves cartes amb mestria, però els va perdre l’escassetat de recursos.
La proposta és interessant. Ritmes estripats, del hip hop al techno, cantats de forma melòdica a quatre veus, amb bon joc de tonalitats però mala ressolució de les cançons en global. Amb tot el resultat en un termini mitjà resulta engrescador, molt festiu i potable en ambients menys atents però en l’objectiu d’una sala i en un cicle com aquest, la limitació és massa evident quan cada cançó canvia el mínim respecte l’anterior. Aïsha peca d’això de voler practicar a ultrança una fòrmula que no per ressolutiva ha de ser única i tot el que guanyen amb la proposta ho perden en la repetició. La joventut però, comporta maduresa que pot anar, en el seu cas, cap a un camí encertat.
Dani Calabrita, guitarrista de luxe
Artísticament, la darrera incorporació del grup dóna catxé tot i que el seu rol no acabi d’estar ben definit. Dani Calabrita, exdusminguet, llueix en escena coneixements de guitarra aflamencada que brillen en solitari i s’ofeguen quan la contundència del conjunt se li afegeix. És el guitarrista el millor actiu, de llarg, del bagatge del grup. Envejable és l’execució de violí i teclat que donen una musicalitat a estones salsera que s’agraeix en el marc de la repetició. Bones interpretacions i lletres supèrfules però agradables acaben de definir Aïsha i la Banda del Camell. Grata sensació la que deixen tot i el regust amarg de veure com, treballant, el resultat podria ser excel·lent.
