Hi ha qui diu que la música festiva feta a partir de la fusió, sobretot en l’encontre entre flamenc i Jamaica, l’anomenat mestissatge i la seva etiqueta barcelonina, estan en crisi. Debatre-ho és fàcil si et deixes endur per gent com Muchachito Bombo Infierno. Aquest grup va demostrar en el concert dels 5 anys del Clap què ha de tenir una festa amb música en directe, què és el convèncer, què vol dir avassallar. De la mà d’un elèctric Muchachito i d’una banda potentíssima, el grup de Barcelona va fer honor a una fama submergida que va aflorar.
Imagineu-vos un teclat digne de club jazz, un contrabaix, una veu femenina, una bateria sense bombo, un guitarrista genial amb el bombo de la bateria i a darrera una secció de metall potentíssima. Amaniu-ho amb un graffitero i tindreu l’estampa de l’escenari del Clap. I cal dir que el Muchachito treu petroli de rascar la guitarra i de portar ell el ritme amb el bombo. Les cançons eren igual de potents i estripades quan cantava sol o quan ho feia amb grup, tot i que s’ha de dir que amb la plenitud de músics el concert va arribar a quotes quasi insuperables de festa, amb un “desmadre” digne d’Emir Kusturica.
Molta festa al Clap
Diu que té el disc preparat i si recull el seu directe serà un fixe a moltes minicadenes. La veritat és que partint d’una simple fòrmula musical, el producte que se n’extreu és genial. A estones hi veus el Manu Chao més festiu, en d’altres recordes reminiscències quasi techno i si el bon rotllo els porta a cantar “Dos Gardenias para ti” la barreja és tant sobtada com gustosa. Muchachito Bombo Infierno és pura dinamita barcelonina, com un nét rebel del gran Gato Pérez.
