Mataró és el de sempre. Dia de Sant Esteve i estrena de l’Estel de Natzaret que estarà en cartell fins el 8 de febrer. Els segons Pastorets de Ribas a la direcció, de Rovira a la coreografia i, sobretot, els primers de Montasell a la direcció musical, més geni que figura. I l’examen anual es va aprovar amb nota sobrada però lluny del notable, dibuixant una posada en escena innovadora, si es vol revisionista però per res revolucionària; les revolucions es fan fent rodolar caps i això als Pastorets és imposible; massa sagrats, massa intocables, massa mítics potser.
El pròleg és l’element definitori de cada edició dels Pastorets i darrera l’actual s’hi nota esforç i dedicació, segurament els exigibles però el resultat dista en la mesura lògica del que seria òptim. A pesar d’alguna relliscada conceptual, el fil argumental s’aguanta i els nous efectes igualen la impressió amb l’etern debat d’on és el límit de la modernització d’una cosa tan nostrada. Sant Esteve no va ajudar en alguns despropòsits tècnics però el pròleg, i això és l’important, és ja el que volien Ribas i Rovira. A partir d’aquí, l’espectacle tradicional on la interpretació millora força respecte altres anys amb una parella de tontos per fi encertada després d’algun any d’incertesa.
Montasell entona la innovació
La música de Montasell tampoc és revolucionària, aproximant és trencadora, és diferent i sona de forma personal, suposo que cada artista té dret a la seva expressió. Genial és la interpretació de la nadala del fum en versió jazzística. Sorprenent. I el cos de l’obra manté deficiències, faltes de rigor i algunes llacunes sense les quals Els Pastorets no serien el que són. Polèmica és un ingredient indispensable de l’obra i el cert és que si bé alguns volien de Ribas un do major de pit i apostes un pèl més convincents, el treball fet pel mataroní és tan digne d’elogi com de crítica; com a mínim ha revisionat de forma personal –per uns bé i per altres fatal. Les revolucions amb la sala Cabanyes i el seu ambient no hi van.
