Senzillament, els Mártires del Compás són d’una galàxia diferent. Ho van demostrar dissabte 9 al Clap on no van fallar a una cita que ja és quasi habitual i van fer el que d’ells s’esperava, complaent un públic, el seu, molt fidel, que va fer que la sala presentés una bona imatge després de tant de temps. Els únics “martiritzats” de la nit van ser els estaments i poders que van rebre les arengues d’un incombustible a pesar que molt madur Chico Ocaña que a més de ser el líder de la banda, s’erigeix com la punta d’un iceberg amb molt gel sota l’aigua. En escena es van desenvolupar com sempre, en la música van brodar un gran recital i pel que fa al missatge, els sevillans van dur el Clap cap al seu món propi, triomfant, perquè són una carta segura.
“Sinpapeles.es. compapeles.son” és el nom del disc que presentaven i del que van executar la pràctica majoria de cançons. El que potser és el disc més dur d’aquesta ja veterana banda, es va exhibir com un pas més en la progressiva maduresa que el grup va adoptant. Els Mártires sonen de meravella i tot i que musicalment no s’arrisquen gens, la fórmula els funciona, i molt bé. El triumvirat entre el guitarrista, el cantant i la bateria és genial i si s’hi afegeix la presència indomable i les participacions esporàdiques de “ Rocío” el resultat d’una nit en companyia d’aquests sevillans sols pot ser que positiu.
Com un pèndol el recital va anar os-cil·lant entre el positivisme i el pessimisme amb una diferència marcada entre dos tipus de flamenc, el més festiu i un de més trist on la veu pròxima a l’afonia del gran Chico Ocaña es troba més a gust. L’essència i el duende troben doncs el seu lloc de forma perfecta en una vetllada de llarg recorregut. Les pauses, a voltes abusives, servien, divendres com sempre, per exposar el Chico més pur i dur, a vegades fins i tot passat de voltes, fumat i tant provocador i subversiu com el primer dia. Un pota negra sense cap mena de dubte.
Temes de la trajectòria màrtir
No van faltar a mesura que el concert encarava les darreries, temes de tota la trajectòria màrtir. Dels més nous va ressaltar el “Galicia Calidade” i el tema que va obrir el polèmic concert de Mártires al Fòrum quan la lletra “yo no quiero la guerra porque el que la guerra quiere, negocio quire con ella” va canviar per un dia i es va cantar “yo no quiero el Fòrum”. No va faltar una des de llavors fixa referència a l’esdeveniment de l’alcalde Clos, després de la qual el concert va anar accelerant-se per acabar amb un triomf rotund dels sevillans, accelerats i mesurats a la vegada.
“Pa dentro” és potser un tema que defineix per si sol la banda. Amb ell van encarar el final on els ritmes festius van desbocar la tradicionalitat flamenca i els Mártires van fer gala del qualificatiu billy de la seva música, de la sàtira del sud, de la procedència humil dels seus components i del component de carrer de la seva música. Un caràcter que els ha valgut, els val i els valdrà multitud de fans que repeteixen i mai fallen als seus concerts, autèntiques festes objecte de peregrinacions de fidels. Amb tot, després de gaudir-ne també a nosaltres ens tocarà comptar quan falta perquè el compàs d’aquests màrtirs torni a sonar. Són especials i boníssims, la seva galàxia val molt la pena.
