Álex Ubago: ‘Fantasia o realidad és un disc amb lletres romàntiques i socials’

Vam estar amb Álex Ubago poc abans de la seva actuació al Parc Central

La nit del passat divendres 9 de juliol, el solista Álex Ubago va actuar al Parc Central de Mataró. El concert formava part de la gira de presentació del seu segon treball "Fantasia o realidad". Vam poder estar amb l’artista quan efectuava les proves de so i preparava la seva actuació.

Quan vas començar a treballar en el teu primer disc, eres un noi que encara s’havia d’obrir un lloc en el món de la música. Ara, el teu segon treball ha estat llençat al mercat com el d’una de les figures més importants del panorama musical espanyol. Ha influït aquesta pressió a l’hora de gravar l’últim disc?
És una cosa que d’alguna manera ha d'influir, encara que he intentat que no sigui així. El primer disc el vaig fer sense saber que el gravaria, i aquest segon l’he fet amb un llistó molt alt, amb la sensació (que no m’agrada gens) d’haver de demostrar alguna cosa. Per això, per preparar-lo, he intentat treure’m la pressió de sobre, fer-ho amb molta calma, fer les cançons amb calma, sense pensar en el disc.

Podries fer una definició, una descripció del teu nou treball?
Bé, a nivell d’idees crec que el primer era un disc molt més romàntic, aquest també té moltes cançons romàntiques amb peces d’una càrrega més social. A nivell musical jo crec que és un disc bastant continuista, en la línia del primer. Però també crec que hi ha una evolució. De la mateixa manera que hi ha cançons que recorden el primer disc, també n’hi ha d’altres que obren altres portes.

El títol de "Fantasia o realidad" és una mena de declaració de sentiments respecte els canvis que ha patit la teva vida en els últims anys?
La cançó de "Fantasia o realidad" parla d’una altra cosa, però a l’hora d’escollir-la com a nom per l’àlbum sí que em vaig adonar que tenia molt a veure amb mi. Aquest títol està molt relacionat amb la meva situació, perquè és cert que estic fent realitat el meu somni.

I com porta un noi que va començar tant jove en el món de la música aquest canvi?
És evident que és un canvi radical, al principi se’t fa bastant estrany però després vas assumint la situació poc a poc. És com una aventura que vas vivint quasi sense adonar-te’n. El que més ho canvia tot és la fama. La relació amb la teva família, els teus amics,… és fàcil de mantenir-la, però la fama, el fet de sortir i que la gent et reconeixi pel carrer, canvia molt la teva vida. Per exemple, a l’hora de sortir amb els amics, en lloc d’anar a la platja, al cine, o anar a prendre unes canyes intentes posar-te una gorra, moure’t per zones més tranquil·les,…

La cançó “Por tantas cosas” està dedicada als teus pares. Com han portat ells la teva carrera?
La veritat és que tot i que sóc fill únic, ho han portat molt bé, ells sempre m’han fet costat. Sí que ens trobem a faltar, però em recolzen molt, sobretot la meva mare, que també somiava amb això, i ella que no ho va poder fer realitat ara ho veu realitzat en mi.

A l’hora de composar, com és el procés de creació d’una cançó? En què t’inspires?
Crec en la inspiració, però també en el treball. Hi ha vegades que estàs fent coses que no tenen res a veure amb la música, com donar una volta amb els amics, o escoltes una frase, i de sobte et sorgeix una idea i a partir d’ella crees. D’altres vegades consisteix en seure i pensar. Jo acostumo a treballar creant primer una melodia i afegint-hi després la lletra. I m’inspiro en qualsevol cosa, les coses que et passen, les coses que sents, les coses que succeeixen al teu voltant… no sempre parlo de mi, sinó d’històries que observo, i a vegades també m’agrada inventar. Inventar em sembla una cosa molt bonica però m’agrada més explicar coses reals.

Actualment estàs de gira per Espanya. Quins plans tens per després?
Estem de gira aquí fins voltants de novembre, amb un total de quaranta concerts, i després cap a Sud-amèrica.

També has estat als Estats Units, què tal et van rebre?
Molt bé. Allà hi ha molt públic llatí, és increïble. Arribes a Miami, o a Chicago, o a Los Angeles, i la gent coneix les teves cançons.

I et trobes amb gaire públic americà?
Sí, no és tant freqüent, però també en trobés. A més a més, allà s’estudia molt l’espanyol. A vegades m’han vingut americans xapurrejant espanyol i dient-me que estant estudiant la llengua i que s’ajuden amb les meves cançons.

Per acabar, tu has treballat amb grans noms de la música com Hombres G, La Oreja de Van Gogh, Maná,… Què se sent?
Imagina’t. Per exemple, crec que va ser l’any 99 que Maná van venir a tocar a San Sebastián i jo vaig anar a veure’ls amb la novia que tenia, pagant la meva entrada, normal. I al voltant de dos anys i mig després estava de teloner, tocant amb ells. És increïble.



Notícia relacionada:
La fantasia d'Ubago no aconsegueix omplir el Parc Central