Un d’aquells fets que et fan reflexionar. El passat dijous hi havia programat un dels sempre interessants i desgraciadament íntims concerts a la sala petita del Clap, però el recital que havien d’oferir Fast 3 va destacar per l’escassa assistència de públic, ni deu persones, que van eclipsar de forma injusta la notable demostració musical d’uns músics que van saber afrontar les circumstàncies.
Doncs no saben el que es van perdre els que no hi van anar. Una fantàstica rauxa de música de tres monstres al servei de la guitarra, l’òrgan i la bateria. I tot amb una naturalitat, una anarquia i anant d’un sobrat quasi insultant: demostració de la fusta de la que estaven fets, lidiant la situació amb una mestria encantadora.
Basant-se en un jazz perfectament dirigit per l’excelent bateria de Caspar St. Charles, els temes van variar en contingut i essència, del funk al blues passant per gogaloo tot i que van matenir l’estrucutura de les peces, que tot i embaladir es feia un pel reiterativa, basada en la alternança de solos i protagonisme entre Tedd Wilkinson a la bateria i el seu germà Phil a l’òrgan.
Excel·lent era l’aportació de la bateria que tot i limitar-ser majoritàriament a secundar els seus dos companys, quan va agafar protagonisme amm les baquetes va protagonitzar els millors moments de la nit. A mode de músics de club, durant una hora de concert, el trio Fast 3 va demostrar la perfecta entesa que els unifica i, començant per una improvisada melodia dediacada al Clap i acabant amb versions molt recomfortants, van fer que els pocs que hi fossin gaudissin de valent.
Quatre gats al cap i a la fi van poder veure un espectacle notable, com n’hi ha pocs en aquest format, Quan la qualitat musical sobra però el públic falla s’obren les portes a nombrosos interrogants: com ja s’ha dit abans, tots a reflexionar.
