El passat dijous 15 de febrer es va poder veure al Teatre Monumental, el film Balseros, l’autèntica sorpresa d’aquest any en ser nominada en la passada edició dels Oscar dins la categoria de millor documental.
De fet, aquest projecte va nèixer anys enrere, en concret l’estiu del 1994, quan dos reporters de l’equip del 30 minuts de TV3 es van desplaçar a l’Habana per seguir les persones que, en pocs dies, es llençarien a la mar amb l’objectiu d’arribar als Estats Units i iniciar una nova vida. “Balseros” acompanya set persones en el seu trajecte, des que van sortir de Cuba fins que s’estableixen als Estats Units, després de romandre uns mesos incomunicats a la base militar de Guantánamo. Al cap de set anys, els reporters es retroben amb els “balseros” i ens mostren l’evolució que han patit les seves vides.
El documental fa un retrat, sincer, afectuós i colpidor d’aquests personatges i les seves famílies. Resulta emocionant comprovar com, a través de les imatges, es restableix el vincle entre les persones que, inevitablement, han perdut el contacte, i és que els autors en certa manera, actuen com a portadors de bones notícies i missatgers de l’esperança.
Balseros se sustenta en una narració molt ben construïda que compta des de l’inici amb la complicitat de l’espectador i, també, en una banda sonora extraordinària, composada i interpretada per la cantant cubana Lucrecia, que aconsegueix copsar amb senzillesa l’esperit dels “balseros”.
En paraules dels propis autors, aquest documental mostra “l’aventura humana d’uns nàufrags entre dos móns” i és que, després de l’optimisme i l’eufòria inicial, la vida no és fàcil enlloc i per a alguns d’aquests “balseros” el somni americà acaba tenint un cert regust amarg.
