L’espectacle teatral Morir a Bagdad va ser, ho recordaran, el protagonista dels primers dies de la passada edició de la festa major de Les Santes, omplint, dia rere dia, l’Hort del Rector de Santa Maria de taüts amb morts anònims, d’històries perdudes, de biografies per escriure. Doncs bé, després de l’èxit aclaparador de llavors i de l’obtingut en les diverses representacions efectuades per tot Catalunya, el muntatge de Josep Rodri tornava a Mataró el passat dissabte dia 20, en l’aniversari de l’inici de la guerra imperialista de l’Iraq, pels mateixos motius pels quals va sorgir la idea i el projecte.
L’escenari elegit era, però, diferent. Per possibles inclemències meteorològiques i per a una major solemnitat, aquesta vegada Morir a Bagdad es va escenificar dins de la Basílica, a la nau central, a les fosques, en un ambient inhòspit que, amenitzat per taüts i l’encens donaven a l’espectacle un cert misticisme i una grandiositat que tenia, però, els seus punts en contra, degut al soroll amplificat per l’eco, que, a estones, feia difícil el seguiment de l’espectacle.
Prop de tres-cents mataronins i mataronines van assistir a l’espectacle, donant fe de la certa volada que aquest ha pres i de la fama que té. La novetat de l’ubicació no va ser cap handicap de consideració per l’espectacle que amb les seves característiques de sempre va sobtar per ser substancialment més llarg que l’estiu passat. Un cop acabat i interrompudes les històries dels morts, l’espectacle va canviar d’ubicació per finalitzar a la Plaça de Santa Maria on es va advenir el final en una ambient molt ben aconseguit tot i que, potser, massa tallat respecte al cos de l’obra.
L’esplanada de davant el Sagrament era farcida d’espelmes perfectament alineades i a la part de davant de la Casa del Rector va ser on es va situar l’escena, davant un públic que, de tant nombrós, no sabia on ficar-se. Els versos d’Espriu, el toc de morts executat pels Campaners de Santa Maria i el ram de flors acompanyat d’El Cant dels Ocells van cloure un espectacle agraït que té, segons sembla, molts i diversos pretendents que el volen veure fins i tot fora de Catalunya. Una bona forma de recordar que, un any més tard, l’espectacle té vigència i que, malauradament, les històries que s’hi expliquen tenen moltes, masses similituds amb les reals.
