Elbicho campa pel Clap exhibint-se

La banda madrilenya barreja flamenc, jazz i músiques afro

El passat dijous, l’11-M, la música no va parar al Clap. Tot i ser un dia trist, les bombes de Madrid no van poder amb la programació de la sala mataronina, que va veure com el concert dels madrilenys Elbicho havia de començar amb retard però que ho feia i davant un públic molt nombrós.

Era la segona visita d’Elbicho a la sala que, d’altra banda, el punxa dia sí dia també en la seva sessió de discoteca. S’esperava amb certa expectació el bolo estrella del mes i els artistes no van decebre i com fa un any, van embaladir la sala amb la seva música, una proposta interessantíssima, diferent i que promet èxits.

El Concert va ser una mena d’ascensió, va anar de menys a més i amb els minuts tant la música com l’ambient van anar seguint un crescendo qualitatiu palpable. L’escalfament en forma de primers temes va dur el flamenc més pur de la nit els millors contrapunts d’una guitarra genial i els primers matisos del gitaneo més genuí, amb els temes la fusió es va imposar i la mescla va evolucionar amb la mateixa rapidesa amb què s’esverava l’excels cantant, líder en escena i de fet de la banda.

Les transicions entre cançó i cançó, sense el polivalent cantant en escena van ser, potser, el contrapunt més negatiu a l’èxit global de la nit. Reiterades i un pèl pesades, es feien necessàries davant el desgast dels músics, començant per una flauta màgica que dóna els contrapunts ideals i acabant pel cantant, convertit en ballarí per impossibilitat de controlar-se, que tant aviat feia una cante a vessar de duende com saltironejava per l’escenari, s’estripava la samarreta, ballava una dansa amb cert regust balcànic o esperonava el públic.

El jazz barrejat amb el flamenc, una recepta ja descoberta, arriba a un sabor diferent amb Elbicho que hi introdueix com a cirereta certs aromes afros, tant del sud com del nord, en una demostració de quanta música abraça el Mediterrani. Els músics, des de la percussió al baix, des de la guitarra a la trompeta i també la prella estel•lar, flauta i veu, van donar-ho tot al llarg d’un directe aclaparador.

El punt i final, el bis de consüetud, va ser presidit per “Locura”, el tema més punxat del Clap que adquireix, en directe, totes les tonalitats que la lluna li nega. Com la resta de temes, excel·leix en ritme i qualitat però per costum o per tendència personal, val a dir que fou el millor tema de la nit com també ho és del disc, molt recomanable, que Elbicho ha tret amb el mateix nom. En definitiva, en la nit més trista una banda de Madrid va venir a animar al Clap i ho va aconseguir de totes totes, tornant-lo a convèncer, com ja havia fet i citant indirectament l’èxit que mereixen, a trobar-se d’aquí molt poc.