Gertrudis es consolida convencent el Clap

Els de la Garriga van oferir dues hores de concert

El Circuit Català de Sales de febrer porta el nom de Gertrudis. De la Garriga, emmirallats i potser acomplexats per Dusminguet des d’un principi, el cert és que Gertrudis va començar a despuntar fa un parell d’anys i la seva evolució els ha dut a postular-se com un dels grans exponents de la música festiva catalana. Arribaven al Clap amb el seu celebrat “Teta” editat i amb un llarg currículum d’actuacions que els feia mereixedors de certa fama però també d’una exigència que van sobrepassar amb facilitat en un concert que els va confirmar.

Gertrudis va sortir a l’escenari del Clap davant una sala a mitges, tot i que amb les dues hores que va durar el recital es va arribar a omplir. El Concert va moure’s en termes de regularitat musical doncs en contra d’altres actuacions, els garriguencs van voler distribuir els seus èxits al llarg de tot el recital quan en anteriors ocasions jugaven amb un "arrebato" final d’antologia.

Les cançons més conegudes fan furor
Les cançons més populars del grup van fer furor entre la jovenalla que es va congregar a les primeres files i que no va parar durant tota la nit mentre de mitja sala en avall l’ambient era més d’expectació. “La nit” i la genial “Carita de Rosa” van ser cartutxos cremats potser massa aviat quan l’ambient encara no era l’idoni. L’escalfament va acabar amb un “El meu germà” que va sobtar d’entre moltes cançons noves o absents del disc “Teta”.

Maduresa van demostrar els músics a l’encarar la part final del concert després de la seguretat incombustible d’una frenètica “Ei Jou”. El "Manos arriba” va dur el concert a un període d’experiments entre novetats, solos i versions, les de sempre, del Gato i la magnífica adaptació d’un tema tan clapero com “En un Mercedes blanco” de Kiko Veneno.

El clímax de la nit, les dues peces finals, l’”Almejilla” que va fer trontollar la sala i la cançó amb la que sempre acaben els concerts els Gertrudis, un tema de lluïment personal del violinista que es guanya el cel, la nit i el record dels presents.

Gertrudis funciona a pesar de Dusminguet i segueix una franca evolució d’uns dos anys ençà. Es presenten, ho vam copsar el divendres passat, amb un directe demolidor i trepidant amb el que molt tenen a veure els excel•lents components del grup, possiblement millors individualment que els seus “pares” Dusminguet i d’una casta festiva que fa feredat.

El que es va demostrar al Clap en el concert ofert és que el grup de la Garriga és una volta de cargol més en la música catalana de festa. Van més enllà que Dusminguet per una banda perdent potser l'ampli ventall de colors que aquests posseïen, aposten per la festa i és d’agrair, i si el recital compta amb dos monstres com Xavi Ciurans, el cantant i Eduard Acedo, el violí, aventura’ls-hi un gran futur és massa fàcil.