El quart aniversari del Clap es va celebrar el passat divendres dia 30 i ho va fer amb un directe de la Kinky Beat que va meravellar. La Sala, que lluïa les seves millors gales, es va omplir de gom a gom gràcies a la gratuïtat del concert i el grup no va defraudar sinó que va excel·lir. L’expectació generada a l’entorn del grup va ser justificada i aquest s'erigir, en un recital memorable, en una de les bandes mestisses més potents musicalment que es poden veure avui en dia.
La Kinky Beat és festa pura. Un ritme insostenible sense quasi transicions entre tema i tema, juntament amb una varietat estilística envejable i un ambient propici fan d’un recital seu un autèntic còctel de músiques que explota cada dos per tres. Cal destacar especialment al bateria, Gerard Casajus, i, sobretot, als dos vocalistes, l’incasable Willy Fuego i la preciosa Miry Matahari. Entre els tres porten la banda a terrenys espinosos dels que se’n surten amb convicció, i, assistits per baix, guitarra i percussions, esdevenen aquest grup que va entusiasmar el Clap i que, de durar, donarà molta guerra arreu on vagi.
El recital es va moure en termes d’increment paulatiu del ritme i la canya. El que va començar relaxat va esdevenir movedís, elèctric i el clímax final al mig de la pista amb una batucada eterna i màgica va ser memorable. Va sorprendre la qualitat i maduresa d’un grup novell que va justificar l’haver guanyat el concurs internacional de maquetes de radiochango, cosa que el situa a l’èlit mestissa, allunyant-lo de, amb respecte, colifates i altres projecte més senzills.
El tema que dóna nom al grup i al seu disc va obrir la nit quan el Clap encara no s’havia omplert. L’escalfament va ser per a temes com Tabaco y Ron i A mi No me busques i la cosa va començar a destacar amb dos dels millors temes de la Kinky, Maria Maria i, sobretot, Pirata Capitán que, després de reggae i funky ens va portar efímerament a l’ska. All Access, No sun o un altre La Kinky Beat van portar el guió a la seva part més agraída, amb un Clap entregat que va gaudir de debò amb Revolution Rock, fabulosa i, My Lover. A partir d’aquí la festa es va desencadenar sense control amb una sala presa per la música. La sentència va arribar amb Djman i amb la batucada final al mig de la claca, que va destacar tot i ser, potser, un recurs massa fàcil.
La Kinky va tancar el seu concert al Clap davant una sala entregada que va descobrir un grup amb el que va mantenir una sobtada sintonia. La Festa del quart aniversari, va continuar a cop de regals, despilfarro d’alcohol i copes de cava per tothom. Aquesta és, però, una altre història, el que sí podem dir és que, divendres, al Clap, la Kinky Beat va protagonitzar un concert genial.
