Josep Fradera, “tastaolletes” cultural: “A Madrid, en Joan Majó i jo no teníem horaris, treballàvem

L’escriptor mataroní ha rebut un homenatge per la seva trajectòria ciutadana

El proper divendres, Josep Fradera i Soler, rebrà un homenatge per la seva trajectòria. Definit pels seus fills i amics propers és un tastaolletes cultural. Aquí tenim un diàleg que recull les seves experiències.

Va néixer a Mataró, el 10 de gener...
Del 1924, ara ha fet 80 anys. Fill i nét de mataronins.

De jove va ser futbolista?
Sí, jo de jove vaig jugar a una colla d’equips de Mataró, entre ells el Mataró. Prescisament a l’època que es va plantar la gespa al camp del Mataró, on vaig coincidir amb Josep Gomà i Carol –el fundador del Tot Esport–. Ho vaig deixar al fer els 25 anys, quan em vaig casar.

La vessant laboral de Josep Fradera?
Jo vaig treballar 25 anys a la companyia de l’aigua, des dels 14 anys fins els 39. Després vaig tenir contactes amb el gènere de punt. Jo vaig construïr la urbanització de La Cornisa. També tenia una petita cartera d’assegurances. Fins que vaig entrar a treballar per l’alcalde.

Escrivia crítiques cinematogràfiques?
Vaig començar al diari de Mataró, sota el pseudònim de Efeso (“efe” de Fradera i “so” de Soler), després que Luís José (Josep Luís Comeron) plegués. Des del primer dia de l’Iluro Esport, totes les cròniques de cinema les vaig fer jo.

I la creació del Film Ideal Club?
Jo sóc un dels cofundadors del Film Ideal Club, a l’any 57. I m’escullen com el primer president del club. Al Foment hi havia passat molts anys de jovenet. La pel·lícula de la Strada d’en Fellini –que surt al llibre del Foment–, aquest cine-fòrum el vaig presentar jo. El cineclub, en aquella època només podia fer-se acollit per la falange o l’esglèsia. I van decidir fer-ho sota la capa de l’esglèsia. I fèiem les sessions al foment. Va ser una experiència molt interessant, perquè vam aprendre a parlar a en públic, a acceptar la contro-vèrsia, a discutir sense enfadar-nos, perquè la pel·lícula era el pretext, com les pel·licules eren del neorealisme italià, més hi havia de caire social, es prestaven a discutir de moltes coses que no tenien a veure només amb el cine. Una vegada a Cabrera, havien de fer una pel·lícula de Trouffau, els 400 cops. La màquina es va espatllar, i no va haver-hi manera d’arre-glar-la, vaig haver de sortir jo a explicar el film del començament fins el final per després poder fer el col·loqui.

Però també va fundar una escola?
Vaig ser un del grup que va fundar la primera escola d’educació catalana i democrà-tica de Mataró: l’Anxaneta. A casa, havíem fet una pila de reunions, un grup de pares.

I també va presidir l’Òmnium Cultural?
Sí, vaig ser el segon president de la delegació local de l’entitat, del 1975 al 1979, quan ningú ho volia fer.

Vosté és molt treballador.
Home, això no t’ho diré pas. No em pertoca a mi dir-ho. Però les coses o es fan o no es fan. Jo prefereixo dir que no, que no anar passant raons i no fer-ho.

Durant el franquisme, no el van detenir?
No, no em van detenir mai. Les activitats que jo feia no tenien una relació directa amb la política. Una vegada vaig haver de sortir d’una reunió que havíem organitzat amb el carnet a la boca. Però no em van detenir. El que sí que em van fer va ser cremar-me el cotxe dues vegades, dos cotxes diferents. No sé perquè.

A vostè el sol·liciten per les llistes de les primeres eleccions democràtiques?
Jo tinc les meves pròpies idees, però no he format a les files de cap partit polític, ni afiliat ni he militat. Al 79, en Joan Majó, em va venir a buscar per formar part de la seva llista pel PSC. Primer vaig dir que no, no podia per motius professionals. Però quan va sortir alcalde, em va demanar si volia ser el seu secretari particular. Entenc, que en mi podia tenir més confiança que el podia servir, més que pels coneixements o per la intel·ligència, per fidelitat. Més que res, hi havia una amistat per sobre dels càrrecs i per sobre de la feina. I i li vaig dir que sí. Vaig ser el seu secretari els anys que va estar a Mataró i després ho vaig ser de Manuel Mas. Quan el van nomenar ministre, em va tornar a reclamar, no em vaig poder negar a les seves dots de persuassió i al cap d’uns dies tots dos érem a Madrid.

És diferent ser secretari d’un alcalde i d’un ministre?
Evidentment. Va ser en Manel Mas, que per aquell temps feia de secretari seu, que em va fer entendre que de secretaris d’alcaldes d’hi ha molts, però en canvi de secretari de ministres n’hi ha molt pocs, que acceptés i ho vaig fer. És clar, aquell món per a nosaltres era totalment desconegut. Entrar en el ministeri d’indústria, a la Sarsuela o a la Moncloa, i tractar amb tots els càrrecs d’aquella època era molt diferent a la vida d’aquí. És una experiència, direfent i positiva.

Què recorda d’aquells anys?
Doncs no n’explico gaires coses. El secretari de l’Ajuntament de Mataró, el senyor Fanés, em deia que secretari venia de secret. O sigui, que només recordo que treballàvem molt. Tant en Joan com jo, teníem la família a Mataró, i només els vèiem els caps de setmana. Ens passàvem la setmana, allí, treballant. El fet de no tenir lligams familiars ho cobríem amb la feina, no teníem hora de plegar. No et diré que només treballàvem, perquè també vaig anar bastant al teatre i al cinema, però treballàvem molt.

Quan torna de Madrid l’espera la regidoria de cultura.
En tornar a Mataró vaig entrar al Patronat de Cultura, del 1987 al 1991, quan em vaig jubilar. La cultura sempre m’ha interessat.

Vostè com a escriptor ha creat una vintena d’obres de teatre...
A veure, escriptor és aquell que escriu, el que passa és que alguns ho fan bé i d’altres no. Jo he procurat escriure bé. A part, de les crítiques de cinema, he escrit més de vint obres de teatre. Vaig començar fa més de trenta anys, amb “La vella casa”, al 1970 que va ser finalista del Premi Ciutat de Sabadell. També he rebut el premi Joan Santa-maria de Teatre, per l’obra “Mataró 1708, proveïdor de laReial Casa” al 1981. I també el Premi Recull de Blanes, per “El rera fons de Terra Baixa”, al 1992. Tinc dues obres publicades

Afició al cinema i amistat amb Josep Lluís Comeron, però no ha escrit mai un guió?
No l’he escrit mai, un guió de cinema. Fins i tot un cop en Comeron em va demanar una col·laboració, però no ho he fet mai. És molt complicat escriure un guió per a cinema perquè s’han de tenir coneixements tècnics.

Va ser un dels fundadors dels Amics de la ciutat...
Com que sóc amic sincer de Mataró quan em van proposar de formar part d’a-questa nova associació vaig creure que podia fer alguna cosa per la ciutat. Ara vam fer un homenatge a en Terri, posant un retrat seu a la sala on es feien les tertúlies. Perquè havia estat gairebé quaranta anys fent tertúlies al racó. Unes tertúlies, que jo considero, de les més importants de les que es feien aquella època a Catalunya, per on hi havien passat el bo i millor de la cultura catalana, gairebé sense excepció. Qualsevol nom de la cultura catalana, des de en Carles Riba, en Vicens Vives, exceptuant l’Espriu i en Pla, que no havien vingut mai. Perquè l’Espriu deia que no tenia salut per sortir de nit, i en Pla perquè deia que eren collonades, però els altres havien passat tothom. Fins hi tot jo hi havia parlat.

Després de 80 anys quin és el record que té més present?
Semblarà una conceció a la família, però he tingut molta sort amb la meva muller, i amb els quatre fills que tinc. I uns néts immillorables, set néts! Que el dia del meu aniversari em van regalar aquesta foto.

Amb la seva modèstia, com viu els homenatges?
L’associació d’Amics de la Ciutat em van dir a qui havien triat per enguany: en Josep Fradera. Qui devia ser el cap calent que li va passar la idea pel cap? I em van dir: tota la junta per unanimitat. En el fons t’agrada, però considero -sense falsa modèstia- que és una exageració. Però mira, com deia en Frank Cappra: Val més tenir amics que diners.