DANIEL EL HIGIÉNICO: “Vaig anar a Mallorca a treballar de planxista, i un dia em van empènyer a cant

La sala CLAP va oferir un molt bon aspecte per acollir un dels artistes més inclassificables de l’escena musical. La majoria de la gent sabia el que anava a veure, un espectacle-concert o un concert-espectacle, en conclusió: un show, el de Daniel el Higiénico.
Com ell mateix ens va comentar abans del concert, quants més cops toques a una ciutat més ”bon rotllo i ambientillo” hi ha, i això Daniel ja ho nota a Mataró. Des del primer moment se li veia que tenia verdaderes ganes de saltar a l’escenari i sorprendre el públic amb algunes de les seves sortides esbojarrades. Mentre parlava, mostrava una cara diferent a la que ens té acostumats, igual d’apassionada però molt més serena. Mentrestant sonava la banda sonora de l’entrevista, les increïbles improvitzacions de la seva banda: La quartet de baño band, que rebossa de qualitat pels quatre costats.


Com va començar tota la història?
Jo vaig anar a Mallorca a treballar de planxista de cotxes, i un dia em van empènyer a cantar en un bar. Va ser una cosa molt extranya, ja que jo només feia cançons a casa meva, però mai se m’havia ocurregut posar-me davant de cap mena de públic. Aquell dia, pèro, em van convèncer per fer una cançó, i la vaig cantar. Suposo que llavors em va entrar el gusanillo. Deu ser d’aquelles coses que portes dins però que no saps com treure-les. L’important és que en aquell moment va sortir, vaig començar a buscar bolos... i d’això ja en fa onze anys.

Alguna vegada t’han comparat amb una suma virtual de Sabina i Toreros Muertos.
Sí, és una comparació ben trobada que m’han dit més d’un cop. La veritat és que els Toreros muertos musicalment també eren molt bons, i la semblança amb Sabina deu venir arrel de que ja m’estic quedant afònic...
No sóc gens mitòman, m’agrada la música dels anys setanta, que és el que he escoltat, però en realitat no sóc ni músic. Toco la guitarra com molta gent la toca quan se’n va d’excursió.

Quan llegeixes alguna crítica dolenta, com una del diari El Mundo en que et qualificaven de ”músic amb disfraços i sense gràcia”, què penses?
Home, si al crític no li va agradar que vols fer-hi...

Potser és a causa de que tens un estil que o agrada molt o s’odia?
No sé perquè m’han d’odiar, però...(riu). Seriosament, si que crec que potser hi ha gent que troba absurd o una tonteria el que jo faig. El meu espectacle requereix que el públic es fiqui una mica dins la meva pel.ícula, i potser a vegades és demanar massa. No pots pretendre que la gent sempre flipi amb el mateix que tu, però és el que jo intento. Què em flipa a part de la música? El mar.

Molta gent et qualifica com un joglar o trobador. T’hi sents còmode?
Sí, sempre m’ha fet gràcia que em vegin com un trobador, o fins i tot com un bufó. Jo no pretenc dir-li a ningú el que ha de fer o el que no ha de fer. Potser per això m’hi assemblo, perquè ells explicaven històries i es reien fins i tot d’ells mateixos. No vull dir, però, que les meves cançons no tinguin trascendència, ja que per mi sí que en tenen, però el que no pretenc és fer cap mena de política amb elles.
Si ho diuen pel tema dels disfraços, els hi diré que en aquest disc no n’he tret tants, el que passa és que les cançons dels anteriors discos, de la trilogia “Poder de flipar”, donaven molt de joc.

Com valores el treball de la banda que t'acompanya?
Està clar que sense ells això seria una altra cosa, i jo potser seria un cantautor, però molt allunyat del que sóc ara. Sobretot cal destacar el Toni Pastor, que et pot tocar la guitarra elèctrica, l’acústica, el llaüt, i fer-te folclore, rumba... però en general els quatre saben tocar de tot. Això ens permet tocar diferents estils, i tots de manera molt digna.

Vols dir que la vostra millor virtut és la versatilitat?
És una cosa que està bé i m’agrada, però també té la seva part negativa. Hi ha molta gent que li agrada saber clarament quin tipus de música toca cada grup, i li costa més arribar fins a nosaltres. En general, hi ha menys persones a les quals els hi agradin les coses tan diferents i boges.

Els concerts com els planifiques?
Jo me’ls miro com una pel.lícula, per passar-m’ho bé i que s’entretingui el qui em vingui a veure. Fins i tot hi ha cops que traiem un single i no m’hi cap en el que tinc pensat per aquell dia. Depèn del meu estat d’ànim.

Per quin motiu, l’última vegada que vas visitar el CLAP, ho vas fer sol?
La gira que faig sol, és una altra història per poder expressar el que tinc dins el coco, ja que amb el grup no es possible fer-ho tot. Volia canviar i fer dues coses diferents perquè ja m’estava tornant boig. Així separo els diferents temes, i més endavant ja veurem si puc fer encara més coses.
La gira en solitari (“Mamá quiero ser autista”), és un espectacle que faig en paral.lel i que encara estic practicant. Va ser una idea meva de fer una cosa molt lliure, on pogués improvitzar, amb una guitarra, sobre un guió més o menys establert. Encara ho estic experimentant, però de moment el públic ho està rebent molt bé.

Creus que als vostres discos els hi falta alguna cosa del directe?
Sí, perquè és impossible fer-ho igual. Fins i tot en el moment d’anar a grabar, m’ho plantejo diferent: m’imagino la gent escoltant el disc a casa o al bar tranquil.lament. En el directe en canvi, faig molts gestos i coses teatrals que són impossibles de transmetre en un CD. Per això en vam editar un en directe, que musicalment transmet la força del concert, però evidenment no pot fer el mateix amb la part més visual i teatral.

Diuen que amb el nou disc “Lágrimas de Chimpanzé” heu trencat una mica el motlle que havíeu utilitzat fins ara.
El que passa és que a cada disc em faig la meva pròpia pel.lícula, i al no tenir cap estil concret, no busco un so específic. Amb aquest disc he intentat fer una cosa diferent, ja sé que és un disc una mica més brusc que els anteriors, amb lletres menys clares, però ho he fet expressament. Aquest cop flipo d’una altra manera. Crec que costarà més que la gent l’entengui, ja que pràcticament no hi ha cap cançó d’aquelles que se’t queden grabades a la primera.

Per acabar: Quin disc i quina cançó t’agrada més de la vostra carrera?
Com a treball escolliria el disc doble (“Flipando el doble”), i de cançons potser “Como un árbol”, “Buscando raíces” o “Freddy Black”.

Ja tenim més raons per conèixer aquest apassionant artista, showman, i, evidentment, cantautor. (Freqüència Iluro)