Amb totes les entrades venudes, dissabte passat es va presentar al Monumental ‘Carta d’una desconeguda’. L’expectació venia motivada per la plèiade d’actrius que protagonitzen la peça: Àngels Bassas, Ivana Miño, Carlota Olcina i Emma Vilarasau. Un bon reclam.
Sense rostreL’espectacle és l’adaptació d’una novel·la exitosa, escrita l’any 1927 pel vienès Stefan Zweig. Narra en to melodramàtic el tràngol d’una dona que ha estat apassionadament enamorada tota la vida d’un escriptor que mai no l’arriba a reconèixer i amb qui fins i tot ha tingut un fill. Totes aquestes circumstàncies, viscudes d’una manera commovedora, ella només les hi fa saber un cop morta, mitjançant una llarga carta que encapçala amb la dedicatòria: “a tu, que mai no m’has conegut”.
La versió teatral que ha dirigit Fernando Bernués té l’encert de convertir el monòleg interior de la ‘Carta’ en una exposició dialogada del drama d’aquest personatge femení que interpreten successivament les quatre actrius d’edat desigual, per significar moments diversos de la seva trajectòria vital. Aquesta opció, que permet la interrelació de totes quatre en escena, aporta a la representació l’atractiu de poder copsar veus, evocacions i matisos diferents. La pluralitat de fesomies subratlla, a més, l’evidència de la idea central de l’obra: el caràcter anònim d’un amor ignorat al qual l’escriptor mai va correspondre en res. És per això que la protagonista no té un rostre concret i per això mateix l’escenografia mostra simbòlicament un teló de fons constituït per un trencaclosques de quadres que podrien ser retrats, però que apareixen buits, sense cap cara.
Cent funcionsAmb la de dissabte, la ‘Carta d’una desconeguda’ arribava a les cent funcions, una xifra que és tot un èxit per les estadístiques teatrals del país. Però qui sap si aquest fet positiu no arrossega també algun inconvenient. Perquè al Monumental la interpretació de les actrius –potser amb l’excepció de la Carlota Olcina– va ser força millorable, com si s’hagués esllenegat per la reiteració de representacions. Massa encaramel·lada i ploricona. I és que avui dia la trama de la ‘Carta’, que podia tenir ganxo l’any 1927, demana una interpretació més ajustada, si es vol fer passador un argument monòton en excés, que transita per una estretíssima escletxa entre la passió amorosa més generosa i la follia del tot patològica. Pel que fa als dos secundaris, Claret Papiol i l’arenyenc Jordi Puig “Kai”, simplement compleixen. Tot amb tot, la proverbial magnanimitat que caracteritza el públic del Monumental no podia fallar en una ocasió amb tant de quòrum i va obsequiar els intèrprets amb una gran ovació. Una cloenda feliç per a una vetllada reeixida. Sobretot a la taquilla.
El cafè ja vessa
‘Un cafè amb...’ és la senya amb què s’han donat a conèixer les tertúlies teatrals que aquesta temporada s’han organitzat des del Patronat Municipal de Cultura amb directors o algun dels protagonistes de les obres programades al Monumental i que han tingut lloc dues hores abans de la funció. I l’èxit ha desbordat tant la proposta, que sovint l’espai de l’Aula de Teatre on es feien els cafès ha quedat petit per encabir-hi els assistents.Amics del Teatre MonumentalPerò no només l’afluència de públic ha fet vessar l’enfocament i la dimensió inicial de les tertúlies. Perquè vet aquí que un grup de persones de les més assídues han decidit tirar endavant una Associació d’Amics del Teatre Monumental amb la voluntat d’organitzar més activitats i compartir l’afició a les arts escèniques. D’aquesta manera ho van expressar dissabte passat la periodista Judith Vives i la professora Meritxell Llivina quan van presentar la iniciativa acompanyades del regidor de Cultura i d’altres membres del nucli que l’està impulsant.Tres senyores i un senyorPrèviament hi havia hagut el col·loqui corresponent a ‘Carta d’una desconeguda’ amb una taula d’allò més atractiva: Àngels Bassas, Ivana Miño i Emma Vilarasau conduïdes per l’autor mataroní Toni Cabré. Així doncs, una concurrència propera als tres dígits va viure de ben a prop la simpatia desbordant de les actrius, el seu entusiasme pel procés de treball fet amb el director i sobretot la càndida identificació de totes tres amb el personatge central de l’obra i el seu fatal infortuni. Potser per això els elements més interessants d’anàlisi, tant dels trets de la novel·la original com de la seva adaptació per a l’escena, els va aportar Cabré. Ell va matisar les diferències entre literatura i teatre, va donar una bona pauta per entendre l’efecte essencial de l’espectacle i va fer veure per què la figura central de la dona enamorada és interpretada per quatre cares distintes. Finalment va apuntar una lectura provocativa i insòlita de l’obra en suggerir que potser no estàvem davant de la història d’amor d’una dona, sinó de la fantasia egocèntrica d’un home.
