La plaça de la Vila de Vilafranca és “la més castellera”, sí, però sobretot és especial, té personalitat pròpia, fa seus els castells, ajuda, empeny. Els Capgrossos la tenen corpresa. Sempre hi han anat a totes i la plaça els premia, els mima, se’ls estima. Els Capgrossos responen i sempre hi busquen la mística, aquesta dimensió de la castellística que fa de l’exercici gimnàstic de pujar els uns sobre els altres una catarsi col·lectiva, un clam, una màquina de miracles físics i psicològics.Ahir se’n va veure un altra lliçó d’aquest do de la multiplicació dels pans i els peixos i els castells en sentiments: els Capgrossos van tornar a descarregar la Tripleta Màgica dos anys després i ni quatre missisipis de tinta poden definir el clímax assolit pels de blau, que es van treure un pes de sobre mentre s’espolsaven els darrers fantasmes, vencien les pors i s’encaraven cap a cel per saludar la Mariona al completar rabiosos “el seu castell”. Tres de nou, quatre de nou, cinc de vuit. S’han de memoritzar com els noms d’una davantera d’equip de futbol. La Tripleta Màgica, un mite dels castells, torna a ser blava.
Sants i Vilafranca no tenen tanta sort Recapitulem entre tanta literatura. Ahir els Capgrossos van tornar a excel·lir en això de fer castells. Van igualar els seus millors registres com a punt culminant d’un 2007 per emmarcar. I ho van fer en el millor dels escenaris –sí, millor que la plaça de Santa Anna– a Vilafranca del Penedès. Al seu costat les altres dues colles van tenir més mala sort. Els Castellers de Sants van tastar el vertigen que tots tindríem de pujar dalt d’un tres de nou: la canalla els va fer desmuntar dos intents dignes i prometedors. I els Castellers de Vilafranca van ensopegar amb el “monstre” dels castells i és que un cinc de nou folrat no perdona, hi van caure d’entrada, els va hipotecar i tot i això van brillar amb dos gamma extra: 2 de 9 i pilar de 8 amb folre i manilles. Tots dos propis sols de la colla verda, autèntica divinitat dins el món dels castells.
Després del 3, el 4... Però darrera la divinitat i evangelitzant a la seva manera hi van els apòstols mataronins. Van obrir tanda amb un tres de nou folrat segur però tremolós, fet a cop de nervi, superant els hàndicaps de Girona i traient pressió alhora. Al darrera hi va anar la gran cita del dia, el 4 de 9 amb folre. La colla el va afrontar concentrada, extremadament concentrada. Va pujar a la primera, segur, pausat, sentit en tots els passos de la seva execució. Els nervis, a flor de pell, el sentiment i la processó, per dins, el castell va lent i la canalla imposa el dubte raonable de l’ésser racional que no deixen de ser. L’acotxadora dubta si anar avall per uns segons i aquí comença la llegenda.
L’esperit de VilafrancaLa plaça crida i esperona la canalla que, valenta, s’encara al cim del castell que un dia la va maltractar. Però la malastrugança no pot aquest cop i la descarregada, treballada, es converteix en un cúmul de lluites individuals, les que tots els membres de la colla tenen, i la suma fa la pinya i la pinya fa els castells i el castell es descarrega. El públic de la plaça se’l fa seu com quan l’ha tirat amunt quan la cosa tentinejava. Ara al rotllo dels Capgrossos s’hi veuen les cares desencaixades de l’alegria i exhaustes de l’esforç. El món dels miracles torna a ser benèvol amb la colla que el tracta amb més respecte. L’èpica, en racions mínimes, que els blaus són gent delicada. El treball i la suor de mesos per moments s’identifiquen amb un castell. El 4 de 9 torna a ser dels Capgrossos i la colla ho celebra. L’esperit de Vilafranca no és llegenda, és realitat.Cinc de vuit, pels pèlsPer arrodonir la Tripleta a la colla del Maresme li faltava el 5 de 8, castell a priori més fàcil però que es va complicar amb excés en el seu desenvolupament. Les hores de diada afecten fins i tot els guerrillers de muntanya i el cinc va patir, i força, en la descarregada. Però un castell suat demostra el preu al que van “pepinos” com aquesta catedral, la cinquena de la temporada.Alleugeriment, retornEl pilar de sis no convé a altes hores i els Capgrossos es van despedir amb dos pilars de cinc somrients de felicitat. La colla retornava allà on era, havia recuperat el 4 de 9, tornava fer seu un registre amb la solera de la “Tripleta Màgica”, saldava un deute importantíssim amb ella mateixa i, de retruc i per si a algú li interessa es torna a posar com a quarta colla del món casteller. Però per sobre de tot això hi ha l’alleugeriment, la realització de la feina i la constatació que la sembra de dos anys durs i difícils donen un fruit deliciós. Encara li queda suc, però en dies com el d’aquest Tot Sants per a la història la premissa és clara: xarrupar la glòria. Visca els Capgrossos!
