El Tot Esport: Després del quart títol estatal consecutiu, Espanya se t’ha quedat definitivament petita?
Gàlia Dvorak: No ho crec, hi ha jugadores molt importants com la Sara i si l'he guanyat quatre cops seguits és perquè he tingut sort. Potser tornaria a jugar el campionat ara i el perdria.
Encara no tens 17 anys i ja tens títols estatals i europeus. On veus el teu límit?
No ho sé. Jo entreno per millorar, per intentar entrar als Jocs Olímpics, hi ha força al·licients. Jo sé que mai arribaré a ser campiona del món però, a part d’aquest, no em marco cap altre límit. Crec que puc estar entre les millors sèniors.
No et cansaràs de tan guanyar?
No penso estar-me fins als 40 anys jugant però, de moment, no només no em canso sinó que gaudeixo jugant. Si mai em canso me n’aniré però no m’ha passat pel cap deixar-ho.
Si un canvi de club t’ajudés a millorar, deixaries el Mataró?
Per ser campiona del món sent europea hauria de marxar, deixar-ho tot, estudis inclosos, entrenar dotze hores al dia i fins i tot així potser no ho seria. D’altra banda al CN Mataró hi estic molt bé i no tinc cap pla per marxar.
Creus que el tennis taula té el ressò mediàtic que hauria de tenir?
És un esport no només força ignorat sinó també molt poc valorat. La gent a la qual els hi dius al que jugues se t’imaginen en un bar passant l’estona. Una mica més i s’enriuen de tu. La gent no és conscient de la feina que implica.
I més personalment a nivell de Mataró?
A Mataró se’m fa força cas perquè de fet no deixa de ser una ciutat petita en la que els mitjans estan força pendents i sí que es fan ressò. A nivell local la gent em coneix i el seu tennis taula és conegut. Quan anem al nivell nacional és quan veiem que només existeix el futbol.
