Que el Pallofa de la ciutat sigui polèmic no és cap novetat, doncs com a figura carnavalesca ha de ser burlesca i provocadora, i com a Rei dels poca-soltes, ha d’ésser irreverent, malcarat i punyent en la seva oratoria i amb la seva imatge. Enguany, emperò la Harmonia, l’associació que s’ha encarregat de donar vida al Pallofa, ha ideat un personatge un pèl allunyat a la descripció anterior.
Tota aquella gent que es va apropar a La Riera el passat dissabte van poder divisar un Pallofa voluminós, per la seva vestimenta s’assemblava al geni de la llàntia d’oli d’Aladí, i per les dimensions una caricatura del mateix Remigi. En tot cas, era poc pocasolta, més aviat bonàs i que estava un pèl espantat a dalt de l’escenari. Per nervis o per manca de visibilitat la lectura del seu pregó va ser lenta i dificultosa, poc fluida i gens apresa, amb alguna dificultat per quadrar les rimes i amb certes incursions d’un bufó sospitós que apareixia a moments a distreure el personal.
El tret diferencial de l’Harmonia va ser “el ball d’adeu a la pesseta”, una coreografia que a més de llarga no s’entenia al mig d’una festa de Carnestoltes. Tant les ballarines, com la guàrdia Napoleònica, portaven incrustats un grans euros a l’esquena, que si no els haguessin dut haurien fet la mateixa patxoca. I és que alguna cosa va fallar, doncs no es va entendre què significaven tants “erois” (com deia en Pallofa) a dalt de l’escenari. Potser era la metáfora visible de la submisió del Rei del Carnestoltes a la subvenció municipal, la d’enguany en euros, esclar.
Caldrà preguntar als Botargues, la guàrdia Carnestoltenca de sa majestat el Pallofa, si voldran sortir l’any vinent escortant el Rei de la disbauxa, perquè en el cas que les coses segueixin com aquest any, hauran d’abandonar les seves escombres enforcades per agafar el pompoms d’animadores i seguir en Pallofa a ritme de xumba-xumba, prescindint dels tabals i dels pets de les carretilles.
Però el que és sumament intolerable és que davant d’una plaça plena de ciutadans grans i petits, hi hagi un element emmascarat que des de l’oratori oferti arengues feixistes com qui explica acudits. Per molta autoritat carnestoltenca que sigui, no es pot permetre que difongui versets racistes, tractant les barriades de Mataró com a refugis de terroristes i encara menys com a reductes islàmics. Es pot fer referencia a l’actualitat mundial sense entrar en discriminacions racials, religioses o politiques.
Em sembla un acte d’hipocresia tractar al col·lectiu immigrant de forani, en el moment en que les paraules surten d’una boca que no ha nascut pas en aquesta terra (si no m’equivoco), d’un col·lectiu que promociona una cultura, que no és estrictament la catalana, però que no per això he discriminat mai. Que no està ple Mataró de ciutadans procedents de tot l’estat, que ara s’identifiquen amb les festes autòctones, però que mantenen les arrels pròpies? Les processons de Setmana Santa o la fira d’Abril són festes d’arrel catalana o mataronina? Com pot un Pallofa xarnego, recorrer al refranyer popular català amb la sentencia: “De fora vingueren, que de casa ens tragueren”?
Caldria demanar explicacions a Remigi Herrero, el president del PMC, que ha encarregat la posada en escena del Carnestoltes d’enguany a l’Harmonia. I és que aquest col·lectiu ha estat l’únic que s’ha prestat a realitzar-ho, amb poc d’encert i encara menys gràcia. L’amenaça del regidor ha estat una crida a la participació, si no hi ha cap entitat que l’organitzi el proper any no hi haura Pallofa 2003. Caldria buscar bé, entre el col·lectiu de ciutadans, entre els 100.000, que de ben segur que n’hi ha un centenar que estàn disposats a dur-ho endavant. I no cal culpabilitzar al sector juvenil de la ciutat de poc participatiu, doncs el volum d’adults és molt més superior i menys actiu que els juniors mataronins.
Si més no existeixen els Portafardells, que espontàniament, van treure el cap enmig de la desafortunada oratoria pallofil, per reivindicar la submissió del Carnestoltes a la casa gran.
I ja per últim una menció a Toni Cabré que ha tingut una bona entrada en el primer acte oficial presidit com a director del PMC. La política cultural de la ciutat s’aproxima a les qualificacions de l’ESO: Segueix la llei del mínim esforç i necessita millorar.
Jordi Aliberas // Freqüència Iluro
