El primer concert de l’abril de la Casa de la Música Popular va oferir la imatge menys hospitalària del Clap, amb sols 70 persones. I potser ho van acusar. Actuava el grup Andreu i els rumberus, de Sabadell i representants de la segona fornada mestissa catalana. I, com d’altres grups coetanis, el grup va mostrar grans maneres però trobar-se verd en conjunt: oferint un bon concert, sobretot en l’apartat instrumental, però amb un cantant que no va saber trobar el seu lloc ni rol en cap moment. I això afecta en comprovar la notable presència de la banda que acompanyava Andreu i és que la talla musical dels Rumberus va ser la millor notícia de la nit.
És una pena perquè la veu d’Andreu pot arribar a recordar la de Joan Garriga, però li sona forçada i intenta variar de tonalitat, canviar de registre i es perd, l’engoleix la melodia dels seus companys i no sap rematar el bon treball d’aquests. El que havia de ser peça angular del grup va fallar empobrint un recital de rumbes que, com més pures, més brillaven —el grup s’ofuscava quan buscava rapejar o estones més funk. I amb algun aroma flamenc i predomini de la rumba i la salsa va avançar un concert breu que no va assolir la calor que una festa demana.
Potser es va pagar el poc carisma de dalt l’escenari però el cert és que el bon treball de la guitarra, sobretot, i la percussió i el vent van merèixer una major audiència, una millor predisposició, i un ambient tan càlid com les seves notes. Potser a la propera, l’Andreu haurà millorat, la maduresa els haurà dut a florir i ja podrem parlar d’èxit. Esperarem.
