Fa pocs mesos em va agradar un anunci de cotxes que em va fer pensar. En aquest espot, un pare donava les gràcies a la conductora que el deixava passar (a ell i a la seva filla) en un pas de vianants. La filla li preguntava per què li donava les gràcies si deixar-los passar era la seva obligació. Al cap d'una estona, ja els dos dins del cotxe, veia com una vianant feia el mateix quan ells la deixaven passar i se n'adonava de la força del gest d'agraïment.
Aquest tipus de gestos són els que, en qualsevol àmbit, ens poden enriquir i enfortir com a societat. En l'esport, per exemple és veure el fisioterapeuta atenent a un jugador o jugadora de l'equip rival, un entrenador admetent que un gol que s'havia donat com a vàlid no havia entrat (o a la inversa), veure com un equip deixa les pilotes per escalfar quan el rival se les ha deixat a casa o un àrbitre admetent a un jugador que s'ha equivocat.
Són petits gestos, bons hàbits, bons exemples, que han de fer que la duresa i la competitivitat de l'esport mai vagi més enllà. Fa poques setmanes el Barça d'handbol va fer un petit reconeixement abans d'un partit a un jugador de l'equip rival, l'eslovè Skube del Vardar, que la setmana anterior havia admès sobre la pista que una caiguda seva sancionada amb exclusió havia estat una relliscada. Els àrbitres, impecables, no s'ho van pensar dues vegades i van retirar la sanció al jugador del Barça.
Són aquests gestos els que poden marcar diferències entre esports amb valors més o menys arrelats. Veure com quan comença el partit els jugadors tornen a saludar-se, veure com s'estenen els "tercers temps" del rugbi a altres esports, veure fotografies dels dos equips al final d'un partit o llegir decàlegs que hem trobat en diferents pavellons. Tots aquests són bons exemples que fan de bon copiar.
