Amb motiu del reportatge que vam fer la setmana passada sobre els 50 anys del Palau Josep Mora he creuat conversa amb diferents protagonistes, sorpresos per la xifra rodona de la celebració. El repàs dels "quinze" grans moments esportius que en Josep Gomà va preparar oferia un panorama interessant de bona part de peripècies esportives que s'hi han viscut i el caràcter retroactiu de totes elles, amb domini de les fotografies en blanc i negre que –sort en tenim– la feina d'en Santi Carreras per l'antic Iluro Sport ens permet que quedi com a llegat històric.
El Mora és vetust, antic, ancorat en un temps en què el que ara es denomina tècnicament com "hàbits de consum" eren uns altres i les instal·lacions esportives primaven l'espai pel públic a la pròpia pràctica de l'esport. Un tècnic de l'Ajuntament em va dir que a Mataró teníem equipaments esportius 'vintage'. I l'expressió trobo que fa fortuna.
Per si algú a hores d'ara desconeix l'abast d'aquest anglicisme, són set lletres capaces de capgirar la truita i que quelcom antic, vell, caduc passi a guanyar un cert valor, encara que sigui des d'un punt de vista melancòlic. De recreació pretèrita. Els jerseis de Can Marfà, amb aquella corona, ja eren roba vella –però bona– quan jo era petit però de ben segur ara algú els aconseguiria col·locar com a roba vintage. El poder de la paraula.
És obvi que, a Mataró, fer reposar les natges sobre les graderies del mateix Mora, de l'ara denominat 'Municipal del Centenari', del velòdrom o de la Piscina Municipal –la pròxima instal·lació que farà mig segle, l'any vinent– es converteix en un exercici amb tints arqueològics. Però també ho és que, sense caure en el tel·lurisme, aquests espais són especials i, amb cura, es podrien posar en valor. Amb imaginació, amb tocs moderns. Però mantenint el toc 'vintage'.
