La notícia de l'ascens del Boet femení –l'equip amb el nom comercial complet més enrevessat que conec, tot i que sempre cal agrair la tasca dels patrocinadors i per tant els citaré: Mataró Parc Dori Dori Boet– és quelcom que transcendeix la categoria de simple fita esportiva. Tot i que m'he de confessar bàsicament poc fanàtic del basquetbol, per poc llegits que siguem els mataronins ens descobrirem com una ciutat en la qual històricament l'esport de la cistella sempre ha estat capital. I que qui torni a les categories de més mèrit sigui el club taronja afegeix tangibles a interpretar. No pot sorprendre, ja que el Boet és un club de sòlida piràmide formativa. És el club català amb més llicències i la competència dels últims anys, a nivell de primers equips, amb l'Esportiva ha permès que tots dos projectes creixin.
Si aquí prescindim de les visions de part, que sempre tindran components caïnites, i agafem aquest ascens com un element més de la concatenació de bones notícies en l'àmbit de la cistella mataronina, hom fins i tot podria arribar a apreciar un incipient repunt. En pocs anys hem vist derbis plens, ascensos, fitxatges, equips competitius. Molts en fem seguidisme desvinculat. Però ens complau veure graderies plenes i "vidilla" al voltant dels clubs.
El bàsquet mataroní, en plural, no és exempt dels problemes manifestos que tindrà el teixit esportiu en el futur. Amb menys natalicis, s'haurà de treballar molt per no perdre múscul de la base que és el fonament imprescindible sobre el que edificar la sostenibilitat dels clubs i els èxits dels seus equips.
Per això, i en espera de com metabolitza l'èxit el Boet i com evolucionen les apostes als quatre primers equips dels dos grans clubs locals, auguro al bàsquet mataroní uns compassos definitius en els propers temps. De taronja o de groc i lila. De Mataró, vaja.
