Diumenge passat a la tarda, mentre la majoria dels mortals addictes a l'esport per televisió feien temps per esperar un clàssic barroer com va ser el Madrid-Barça, a casa i mitjançant dreceres de pàgines web vaig ser testimoni del retorn de la USAP a la primera divisió francesa, la millor lliga de rugbi del món –diuen– o de l'Hemisferi –dic.
Bé, el fet és que la USAP va tornar per la porta més gran de totes a una divisió de la qual mai hauria d'haver baixat. Quatre anys després. Havent purgat els pecats. I amb una afició embogida com mai abans. Qui hagi anat per la dita Catalunya Nord, i més enllà de Perpinyà, sobretot en molts pobles, sabrà del que suposa l'equip dels colors sang i or per a aquella terra. En futbol i aplicant-ho a l'Estat del sud dels Pirineus, podríem dir que l'equip català havia estat un Athletic de Bilbao –sempre a Primera– campió, molt arrelat i respectat bo i ser de la zona més llunyana emocionalment i econòmicament de la capital, com si de l'última capital d'Extremadura es tractés seguint el joc comparatiu.
La USAP és un club diferent. N'hi ha prou amb anar-lo a veure per comprovar-ho. Identificat amb la seva gent, essencialment un club formatiu i amb l'ovalada un joc amb una llegenda que identifica el seu joc amb un plus, un valor afegit, una gran voracitat durant dècades, fins i tot associada a l'agressivitat. Als rivals els partits se'ls fan llargs a l'Aimé Giral.
Anomenat alguns cops com el Barça del rugbi o l'altre "més que un club" dels catalans, el retorn a dalt estaria bé que anés acompanyat amb un recosir relacions amb el rugbi que hi ha al sud dels Pirineus. Cal reclamar a la USAP que ara, que torna a ser a lloc, se'n recordi de com d'ampli és el seu radi d'influència i que aprofiti aquesta tirada perquè la injecció de moral, les emocions i les llàgrimes de diumenge no s'eixuguin com un bassiot amb la calorada. El millor rugbi del món truca a la porta. I està a menys de dues hores de Mataró.
